Per atacar una peça de memòria històrica és imprescindible trobar un espai de contradicció, de conflicte. Si en la representació del muntatge només es veu unes monges insensibles al dolor i a la injustícia que reben les seves preses (que sovint han estat violades, maltractades i torturades durant l'interrogatori), per molt real que sigui i empipi comprovar la impunitat que va regnar durant anys a la presó de dones, a Les Corts. Parteix de testimonis reals d'El Prat de Llobregat (Teatre Kaddish és resident a aquell municipi) i també de Dones entre reixes, de Neus Ribas. La seva autenticitat és irrefutable i seria magnífic (si la Covid ho permet) fer-ho evident en una petita exposició o un vídeo d'entrada (ara que els programes de mà ja no es reparteixen). Perquè, per moments, les escenes tràgiques, es representen amb una fragilitat que es trenca a l'escena i la veritat decau.
Certament, com les cinc preses que comparteixen cel·la (i algun secret) l'entusiasme per seguir lluitant, aprenent, reivindicant-se, les cinc actrius mostren una voluntat d'entrega generosa que contagia. Sigui en la seva coreografia d'entrada com en la defensa dels seus personatges. El Tantarantana va fer un muntatge sobre les Trece rosas del penal de Madrid, al 2006. La intensitat d'aquell drama, també igualment representat, aprofundia molt més perquè destil·lava poesia. També Rastres-Argelers, parla de l'exili vist amb ulls de dona. O Madame Marie, explica les traïcions en un prostíbul de Mallorca, en clau de farsa.
La memòria històrica a l'escena colpeja quan demostra la capa d'oblit que s'ha permès aquestes dècades Mar de fons, Lorca eran todos, Et vindré a tapar o In memoriam. També atrapa quan s'empatitza amb la por (que no és pau, insisteixen les noies de Preses) com a Victòria i Barcelona. Efectivament, des que Sanchis Sinisterra desenterrés aquells dos dissortats còmics d'Ay, Carmela, el teatre sobre la memòria històrica s'ha anat multiplicant. Sempre és bo recordar i voler-se rebel·lar. Però a Preses, quan realment funciona l'artefacte, és davant les contradiccions i disputes de les internes. Perquè és en el conflicte, en la diferent manera d'interpretar uns fets, on s'encén la guspira de l'emoció i la llum de la consciència. La II República va ser una gran oportunitat per a les dones, però no real. Només cal repassar el Diari d'una miliciana, per exemple. Les preses es revolten, despertant les seves ganes d'aprendre, dins de la presó. Aquesta és la millor consigna: aprendre dels errors de la II República per mirar d'imaginar un futur il·lusionant, que esborri la vergonya d'ara, en què encara no s'han corregit les sentències i execucions arbitràries i venjatives d'aquell franquisme, que es van firmar fa 80 anys.
