“Contesto en veu alta, però dins del meu cap m’estic interrogant a mi mateixa . Utilitzar les meves pròpies habilitats com a defensora, em fa dubtar de la meva pròpia narrativa...em porta a trobar errors en la meva versió dels esdeveniments. Em porta a culpar-me a mi mateixa. A sentir-me atrapada un cop més, i un cop més, i un cop més.”. Això diu la Tessa, un cop han transcorregut els 782 dies que separen els dos trams en els quals està dividida la ja mundialment cèlebre obra teatral de Suzie Miller que protagonitza. I el fet que tant al muntatge anglosaxó de la peça com al que s’ha presentat al Teatre Poliorama signat per Juan Carlos Fisher, aquests 782 dies quedin reflectits a l’escenari d’un en un mitjançant la seva projecció numèrica , no resulta precisament anecdòtic: visualitzar aquesta numeració que va avançant li atorga una dimensió molt més tangible al pes del temps que passa . La maquinària de la justícia pot semblar-nos més o menys justa o injusta, ja entrarem en això. Però el que resulta del tot indubtable és que es tracta d’una maquinària feixugament lenta, que no té en compte la forma com l’existència de qui espera amb ànsia un veredicte, queda del tot marcada i en estat de suspensió indefinida per aquestes llargues esperes judicials que poden arribar a esdevenir inferns vitals destinats a eternitzar-se.
Si aquests 782 dies divideixen en dues parts ben diferenciades l’obra de Miller, és perquè també la vida de la Tessa ha quedat partida en dues meitats. L’advocada defensora que ha irromput inicialment i triomfalment a l’escenari després d’haver assolit una gran victòria als tribunals tot deixant de pas en llibertat un possible violador, s’ha convertit després en la dona que es presenta als tribunals com a testimoni de la seva pròpia violació. I aquest brillant gir argumental , és l’eix central damunt del qual aquesta autora amb orígens australians però actualment resident al Regne Unit ,construeix un text que és fruit alhora de la seva trajectòria com a advocada. Miller coneix prou bé els mecanismes dels quals se’n serveix la legislació vigent ( la del seu país natal, la del seu país adoptiu, i la de tots els altres països que us puguin venir al cap) com per no saber que , més enllà del dubte raonable (“Reasonable Doubt” és precisament el títol d’una altra de les seves obres ,estrenada al Festival d’Edimburg) , el codi penal ha estat dictaminat i escrit per mascles des de temps ancestrals. Però aquestes coses potser no té les pots plantejar , quan, com li passa a la Tessa, ets una dona jove amb orígens socials ben humils que està lluitant per fer-se un forat dins d’una estructura judicial bàsicament patriarcal i integrada per persones amb orígens ben diferents als teus. Per defensar amb ungles i dents un possible violador , i servir-te en el moment de construir la defensa dels punts febles que presenta el testimoni de la víctima, has d’intentar creure’t alhora firmament que el sistema és prou just com per saber ajustar els seus desajustos: no et correspon a tu convertir-te en jutge . Prou feina tens com a dona i com a filla d’una família obrera per intentar obrir-te pas i consolidar la posició que t’estan proporcionant els teus primers èxits judicials, com per a ficar-te alhora en segons quins jardins. Això, fins que un dia el sempre delicat tema del consentiment, amb el qual tant es pot jugar, del qual tant partit has sabut treure quan s’ha tractat d’acorralar presumptes víctimes, t’esclata a la cara. I amb l’esclat, se’t visualitzen alhora (els coneixes molt bé) tots els perversos però legals trucs dels quals se’n servirà la persona encarregada de la defensa del teu violador. En qualsevol cas , la Tessa sap que ara toca mullar-se. I per cert que al muntatge anglosaxó de l’obra gràcies al qual l’extraordinària Jodie Comer ( la nostra assassina preferida; segur que tothom qui l’ha vist assassinar en català a “Killing Eve”, n’està d’acord) va guanyar tant el Premi Olivier com el Tony a la millor actriu) ,feia ben visible aquesta expressió metafòrica: al final del primer tram de l’obra , la Tessa restava ben molla sota la pluja que queia damunt l’escenari. Un escenari que es presentava ple fins al sostre de prestatgeries , farcides dels arxius que converteixen els drames personals en documents judicials de vegades destinats a restar com a casos oberts o tancats en fals.
També aquesta escenografia feia ben visible el pes feixuc de la llei , l’aspecte encarcarat que pot arribar a prendre , i la sensació de deshumanització que provoquen els magatzems legals en els quals s’amunteguen les tragèdies mentre el temps les va cobrint de pols. Per contra, el muntatge de Fisher opta per un espai molt més asèptic i fins i tot abstracte; un espai blanc i fred , d’una solvent funcionalitat potser excessivament exempta d’intensitat dramatúrgica. La posada en escena opta també per algun subratllat una mica excessiu, amb llums de la sala enceses, que no f altra cosa que apuntalar lleugerament el punt més feble de l’excel·lent text de Miller: la tendència a remarcar el to discursiu que adopta en el seu últim tram. Són en qualsevol cas petits elements qüestionables d’un espectacle que resulta inqüestionablement molt notable, tant per allò que exposa, com per la forma com ho fa . I que es recolza en un esplèndid treball interpretatiu de Vicky Luengo; un treball que obliga a realitzar una dramàtica i sobtada transició entre el to lúdicament desafiant amb el qual se’ns presenta la Tessa quan encara creu que `pot arribar a menjar-se el món, i el to lluitadorament lúcid que adopta quan intueix amb claredat que els mecanismes legals dels quals ella mateixa se n’havia servit tants cops, la condueixen inevitablement cap a la derrota judicial. Entre una i altra posició, la Tessa fa un recorregut que abasta una molt amplia gamma d’emocions . I Luengo, no deixa escapar cap d’elles, per tal de reflectir tota la complexitat d’aquest itinerari carregat també de valor simbòlic.
