L'actriu Victoria Luengo (Palma, 1990) viu el seu moment d'esplendor, un moment que s'ha guanyat a pols. Primer, picant pedra als escenaris i amb les oportunitats cinematogràfiques i televisives que el destí de l'ofici li ha posat a les mans. Amb «Prima facie», nominada als Premis Max per mèrits propis com a millor actriu i també com a millor espectacle, ha impactat a tot arreu on ha representat aquest text de la dramaturga, llibretista, guionista i també advocada australianobritànica Suzie Miller, un relat que cal dir que no està exempt d'alguns tòpics prou explotats en els últims temps, però que no per això deixa de ser encara necessari que continuïn escoltant-se.
«Prima facie», una locució jurídica llatina que ve a dir “a primer cop d'ull”, és un “tour de fource” per a l'actriu que es posa a la pell d'aquesta advocada, que s'ha fet a ella mateixa des d'uns orígens humils i que ha aconseguit l'èxit professional amb multitud de casos guanyats, i que defensa agressors sexuals amb la fredor que el codi ètic de les lleis li atorga, però que fa un gir en la seva manera d'entendre allò que defensa quan ella mateixa és víctima d'una agressió per part d'un col·lega del seu bufet.
La durada d'una hora i tres quarts per a un relat en clau de monòleg sobrepassa el límit convencional del gènere i és una mena de salt al buit que l'actriu de Palma, adoptiva professionalment de Catalunya, Victoria Luengo —costa deixar de dir Vicky com es deia abans— fa deixant-s'hi la pell i que ella mateixa modela i matisa pujant i baixant de to, agafant una corba darrere l'altra, canviant de personatge en més d'una ocasió, interrogant-se i responent-se a la vegada i sempre amb un domini escènic que a partir d'aquí l'ha enlairada al pòdium teatral amb maillot groc i ruixada de xampany. Un maillot groc i una ruixada de xampany que es poden fer realitat amb els Premis Max.
La reflexió de fons continua planant per damunt de la dramatúrgia de «Prima facie»: ¿S'ha de donar per fet que una dona que diu que és víctima de violència masclista diu sempre la veritat? ¿Són vàlids els mètodes vistos fins ara de la justícia en aquests casos? ¿La llei establerta és la millor llei que es podia legislar? Cal tenir en compte que el text prové de la situació angloaustraliana i que per tant hi ha algun desnivell en relació a la polèmica llei aprovada recentment a l'Estat espanyol sobre aquesta qüestió.
Acostumats com estem recentment al teatre documental, es podria pensar que el relat de l'australiana Suzie Miller també ho és. No ben bé. Tot i que, contràriament al que diuen les pel·lícules, sí que qualsevol semblança amb la realitat..., en aquest cas, podria ser certa. Aquesta es la força del relat que ha fet Suzie Miller una autora internacional i la que impregna Victoria Luengo amb la seva brillant interpretació.
En una primera part, l'advocada Tess es mostra més en el seu perfil professional, destapant quins són els mètodes que utilitza per fer caure en la trampa les dones víctimes d'agressions per afavorir els seus defensats: els agressors.
Això ja causa una actitud especial en els espectadors que, segurament, no veuen amb bons ulls el paper de Tess. Sembla que aquesta primera part ha encantat segons quins espectadors de l'Espanya fosca, rabejats en la intolerància i la ultradreta. Però aviat els cau un gerro d'aigua freda perquè, entremig, l'advocada de ficció fa un viratge a la consciència, amb els retrets de la seva mare, que són, en part, els retrets muts de l'auditori que no s'alinea amb la concessió dels agressors.
I a la segona part, tot canvia. El paper de l'advocada es capgira. El que li ha passat en pròpia pell condiciona la fredor de l'ofici. Tot es fa més emocional. I Victoria Luengo es transfigura en un personatge que cau en l'abisme de la contradicció de la por pròpia i la mala consciència per la seva feina professional.
I esclar, el paper de l'auditori també canvia: des de veure una advocada Tess protegida amb un escut professional carregat de lleis que li donen la raó per actuar com actua fins a veure una advocada Tess desprotegida de la toga, només com a dona vulnerable, lluitant per convèncer ara l'auditori que no posi en dubte la veracitat del seu relat.
Victoria Luengo es guanya els espectadors en una posada en escena escenogràficament minimalista, on el blanc sembla que hi sigui per emmarcar-la més bé a ella i reforçar el seu paper omnipresent, amb una il·luminació que es torna tenebrosa només quan el discurs també s'hi torna, sota un celobert de quinze finestres i que li dóna molt poc joc de moviment, una cadira, una taula, una bossa de mà, diferents jaquetes de vestuari... tot un altre repte afegit a la duresa i el risc que sempre té el monòleg, cosa que l'obliga a deixar-se emportar només per la paraula i el fons del sentiment. «Prima facie» és una esgarrapada pell endins en cada funció que l'actriu transmet com un enrampament a tot l'auditori. (...)
