L’assetjament sexual és un monstre amb moltes cares, algunes de les quals tenen, fins i tot, l’aparença de normalitat. Una de les arestes mes punxegudes és el tema del consentiment des del moment en què suposa un nivell de subjectivitat que ha calgut regular amb lleis com la del ‘no és no’ i, fins i tot així, deixa un marge d’interpretació suficient com per a què el sistema legal l’aprofiti per qüestionar situacions d’abús i de maltractament.
Partint d’aquesta constatació, i amb un coneixement del medi indiscutible perquè a part de dramaturga es advocada, l’australiana Suzie Miller va estrenar el 2019 a Sidney una obra, Prima facie, que ràpidament va fer el salt a Broadway i el West End i que, a principis d’aquesta temporada, va arribar als Teatros del Canal de Madrid i, ara, al Teatre Poliorama de Barcelona en un cicle curta que, atès el lògic èxit de la proposta, a ben segur haurà de tenir capvuitada.
A Prima Facie, una grandíssima advocada, una noia feta a si mateixa que ha arribat poc menys que el zenit de la professió a base d’esforç i intel·ligència, passa de botxí a víctima i ha de tastar en pròpia pell aquest sistema que sempre havia defensat. Un sistema basat en plantejar al jutge o al jurat diverses veritats alternatives, algunes de les quals construïdes exprimint fins a la sacietat allò que anomenem dubte raonable i que, el casos d’assetjament, és l’enganxall d’innocències i sentències incomprensiblement atenuades.
Dramatúrgicament, Prima Facie és un prodigi. Plantejat en forma de monòleg, amb una primera part molt descriptiva i una segona part que a voltes ratlla al thriller, i amb una austeritat formal considerable, l’obra toca tots els punts que cal per entendre la complexitat de les situacions que retrata i, a la vegada, la injustícia amb què el sistema acull les víctimes i els efectes que l’assetjament els provoca a escala emocional. És una obra punyent, dura, que vo interpel·lar un públic que, inevitablement, se l’endú a casa ficada al cap.
És, a la vegada, un text difícil, dificilíssim, d’interpretar, complex, ple de textures que fins i tot semblen incompatibles i amb un arc de personatge vertiginós. I aquí és on entra el brutalíssim treball de Vicky Luengo. Luengo vesteix el personatge amb senzillesa, energia, contundència i una tècnica extraordinària i aconsegueix fer metamorfosi amb el text, fins al punt que es diria que li han escrit expressament. El seu treball és indiscutiblement excel·lent, del millor que s’haurà vist aquesta temporada a Barcelona, i dona al text una dimensió estratosfèrica. La peça és extraordinària i a feina de Luengo fins i tot la millora. No hi ha res més a dir.
Be, potser si. Cal remarcar a generositat i la tenacitat de la direcció de Juan Carlos Fisher a l’hora de fer lluir l’actriu i donar a l’espectacle el ritme ajustadíssim per enganxar l’espectador des del minut zero i portar-lo, pràcticament sense que se n’adoni, a la inevitable standing ovation final. I cal dir que, per bé que amb la matèria prima l’espectacle ja tiraria, aspectes com l’escenografia, l’espai sonor i, sobretot, la il·luminació hi incorporen una capa de brillantor que fa una factura final, repetim-ho, completament extraordinària.
