Prusik - La intrusa

Dansa

informació obra


Companyia:
La Intrusa
Direcció:
Virginia García , Damián Muñoz
Dramatúrgia:
Virginia García
Intèrprets:
Virginia García , Carmen Fumero, Helena Gispert, Clàudia Gómez, Anna Sagrera, Oihana Vesga, Isabela Rossi, Olaia Valle, Marta Santacatalina, Alicia Pírez, Paula Montoya, Clàudia Gómez
Vestuari:
La Intrusa, Daniel Badal
Il·luminació:
La Intrusa
Sinopsi:

Un tipus de nus es converteix en metàfora en la darrera creació de la companyia basca i catalana, que ens presenta un grup de dones que, davant el fracàs inevitable de la humanitat, creen una nova comunitat.

Prusik és el nom d’un nus de subjecció i bloqueig. És un lligam de fricció amb una característica: es deixa anar en alliberar la pressió i és, per tant, un nus de salvació. Aquest nus serveix com a metàfora d’aquesta història, la d’una comunitat a la recerca de nous paràmetres. El seu objectiu és no construir el mateix que ja existia i, des del coratge, crear alguna cosa nova en relació amb els vincles, el desig, l’anhel de ser lliures, la naturalesa original de l’ésser, la nuesa d’un/a mateix/a, l’emoció, el treball, la família, el planeta… Pretenen recuperar la innocència de l’esdevenidor, tornar a jugar en pau i retrobar la identitat que precedeix la separació. Per a les integrants d’aquesta comunitat, és urgent i necessari assaltar el paradís i recuperar-lo.

La companyia La Intrusa aplega, en aquesta ocasió, una xarxa d’intèrprets constituïda des de Catalunya, Euskadi i Madrid. La trobada d’aquestes quinze dones crea aquesta experiència, que pretén reivindicar la urgència que té la humanitat de recuperar la tendresa.

És el nou projecte coreogràfic de La Intrusa, una companyia integrada per Virginia García i Damián Muñoz, que va néixer a la capital catalana l’any 1996, després d’haver guanyat el Certamen Coreogràfic de Madrid, i que, amb una trajectòria de més de vint anys plena d’èxits i reconeixements internacionals, l’any 2015 va ser distingida amb el Premi Nacional de Dansa del Ministeri de Cultura. Autors d’uns espectacles poètics, d’un fort impacte visual i emocional, amb un to intimista que connecta fàcilment amb el públic, han portat al Grec muntatges com Niágara (Grec en obert 2020, reprogramat després de la suspensió del Dansa Metropolitana d’aquell any), i tenen entre les últimes creacions Mud Gallery. Animales de hermosa piel (2015) o It’s a wrap (Kubrick is dead) (2020). Tal com tornen a fer aquest cop, García i Muñoz treballen amb reflexions, símbols i metàfores que converteixen en moviment sobre l’escenari, i que recolzen també en els sons i les paraules.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Prusik - La intrusa

27/07/2022

Una altra cova

per Jordi Bordes

El Conde de Torrefiel, a l'arrencada del Grec, feia una ficció a partir d'una suposada pintura rupestre localitzada per casualitat a Una imagen interior. Ara, Prusik imagina la crea d'una nova comunitat, només formada per dones que aspira a un reequilibri amb la Natura. És una peça que pot evocar a una mena d'akelarre bestial. no hi ha sacrificis, si no unes aproximacions intuïtives de cossos que van erigint una decisió que es pren unànimament però que, en realitat, ve incentivada per la persona que acaba erigint-e en la seva cap.

El treball coreogràfic és intrigant perquè parteix de la base del trio de la copanyia i es completa amb dotze ballarines més de cada ciutat on es realitza la peça. No són actuacions de comodí (si no, com a Bros de Romeo Castellucci) acaben fent algun breu solo, que després anirà absorbint la resta del grup.

L'espai, immens, s'ompla amb un moviment, sovint alliberat de cada una de les 15 intèrprets (no sempre s'estan tota l'estona a l'esceari). Hi ha parts marcadament coreografiades, que són els girs dramatúrgics de la peça, els que expliquen millor aquesta creació d'aquest grup d'Amazones (com les que proposava l'Agupación Sr Serrano).El final, catàrtic, invoca el col·lectiu a recuperar el Paradís del Gènesi (Paradise lost, Paraíso perdido). Tal com sona. També els de Psirc construeixen una nova comunitat fora de la societat a Després de tot. I, l'any abans Sixto Paz plantejava el Salvació total immiment terrestre i col·lectiva. Sobta que, el Grec hagi coincidit en la insistència de comunitats que sobreviuen a un cataclisme. Probablement, perquè tothom ha vist en la Covid una senyal apocalíptica dels temps (el TNC ja va inaugurar amb Decameró, de fet).