Psicosi de les 4.48

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Anna Alarcón
Direcció:
Moisès Maicas, (amb la col·laboració d’Iván Morales)
Escenografia:
Toni Giró
Vestuari:
Pi Piquer
Il·luminació:
Raimon Rius
So:
Daniel Gener
Ajudantia de direcció:
Albert Massanas
Assesoria de moviment:
Guille Vidal-Ribas
Producció:
The Three Keatons , Gran Teatre del Liceu, Kreart-La Maquiné
Sinopsi:

"Psicosi de les 4.48" explora la regió de la ment que la majoria d’éssers humans desitjaria no haver de visitar mai, però de la qual moltes persones no poden escapar. És un territori habitat per les veus. El fet que l’obra fos escrita quan Sarah Kane patia una depressió profunda, una circumstància més destructiva que creativa, demostra l’acte de generositat de l’autora. Que la peça sigui un acte, una creació escènica d’una qualitat inusual és, certament, un heroisme.

El suïcidi sempre ens interroga, i el suïcidi d’una escriptora planteja una pregunta que els vius cerquem de respondre. Inevitablement, l’ombra de la mort de Sarah Kane plana sobre tota la seva obra, i això pot fer que llegim els seus textos buscant un diagnòstic, escoltant els crits sords que demanen ajuda. El repte dels lectors de la darrera obra de Sarah Kane és deixar de buscar a l’autora entre les paraules de la peça i transportar el text cap a la seva pròpia realitat; això els ajudarà a reconèixer la por que senten i els impulsos que els mouen en relació amb un acte autodestructiu que sovint preferim ignorar.

Finalista dels Premis BBVA de Teatre 2016

Anna Alarcón, finalista en la categoria d'actriu. Premis de la Crítica 2015

Crítica: Psicosi de les 4.48

23/09/2015

Anna Alarcón, quina gran actriu!

per Aída Pallarès

Psicosi de les 4:48 és desesperació, un crit d’auxili d’algú que vol viure, que demana viure i no sap com. I algú que, per damunt de tot, desitja ser estimat. Ser vist. El monòleg, escrit per Sarah Kane,-una de les representants del in-yer-face theatre-, ens ensenya què passa per la ment d’una persona quan ja no és capaç de distingir allò real d’allò imaginari, els somnis dels malsons, i, tot i els petits instants de lucidesa, només veu una sortida: el suicidi.  A l’acabar l’obra, Kane es va prendre 150 pastilles antidepressives i 50 somnífers però va ser trobada a temps i traslladada a l’hospital. Tres dies després, es va penjar en el lavabo amb els cordons de les sabates.

Psicosi de les 4:48 és, també, un repte per a qualsevol actriu. Una carrera de fons que Anna Alarcón supera una vegada i una altra. L’actriu passa per la frustració, la ràbia, la por, les ganes de viure i la impotència sense histrionismes ni exagerats canvis de registre. Alarcón, dirigida per Moisès Maicas, s’expressa amb la veu i amb el cos. Una interpretació intensa i continguda, plena de veritat i de matisos que et deixa clavat a la butaca.

Cal agrair, doncs, la valentia de Moisès Maicas per portar (per fi) Sarah Kane a Catalunya. Una autora contantment representada arreu del món que aquí, -exceptuant la versió dirigida per Leonor Manso l’any 2007 al Festival Grec-, feia més d’una dècada que no veiem. Programadors i directors: No tingueu por. Necessitem i volem més Sarah Kane.