“Cap
suïcida vol morir”, diu l’actriu Anna Alarcón amb paraules de Sarah Kane, la
dramaturga britànica que, víctima d’una severa depressió, va acabar penjant-se
amb els cordons de les sabates el febrer de 1999, als 28 anys. Tres dies abans
ja havia intentat suïcidar-se prenent 150 pastilles antidepressives i 50
somnífers.
‘Psicosi
de les 4.48’, títol que respon a l’hora en què els tractaments nocturns comencen
a perdre l’efecte i els pacients s’enfronten a una lucidesa enganyosa prèvia al
retorn de l’angoixa, és la seva última obra. Un monòleg intens, sincer, que
desborda dolor i crida amb ofec a l’auxili. Té una força extraordinària perquè
està escrit des de la vivència, des de l’abisme del més obscur, aquell que molt
pocs poden arribar a explicar. Sempre es va atrevir a tractar temes foscos,
violents, cruels, de trastorns mentals, però és aquest darrer text el que l’ha
consagrat com una de les autores més representades de l’Europa actual.
El
director Moisès Maicas i la mateixa Anna Alarcón expliquen que la “generositat”
de Kane i la seva “extraordinària humanitat” els va despertar la necessitat de dur-lo
a escena. Ho fan amb la mateixa honestedat que ella, deixant que els sentiments
de por, ràbia, vergonya, incomprensió, culpa, buidor... de l’autora impregnin la
protagonista i toquin l’espectador. Al llarg del seu recorregut –ara es troba
en gira, després de l’estrena el juny de 2015 en un tercer subterrani de Mataró
i en cartellera a La Seca Espai Brossa de setembre a octubre del mateix any–
l’espectacle ha experimentat un procés de despreniment, allunyant-se de
l’explícit per capbussar-se plenament en l’essència de la paraula.
Certament,
en aquesta última versió Alarcón expressa cada mot amb una intensitat, mirada i
treball corporal que dóna tot el sentit a la veu desesperada de Kane. L’escenografia
és sòbria (una cadira com a principal element), però el text, acompanyat de la
diversitat de registres i moviments d’una interpretació excel·lent i els recursos
escènics per evocar imatges, situacions i la multiplicitat de personatges,
aconsegueix que no es requereixi de res més.
Un
espectacle valent i treballat amb gran sensibilitat, des de la fragilitat, que
més enllà del sempre incomprensible suïcidi com a única sortida al patiment convida
a reflexionar sobre l’ús (i abús?) dels productes farmacèutics, la capacitat de
poder salvar els afectats, la responsabilitat davant d’un cas proper...
