Psicosi de les 4.48

informació obra



Intèrprets:
Anna Alarcón
Direcció:
Moisès Maicas, (amb la col·laboració d’Iván Morales)
Escenografia:
Toni Giró
Vestuari:
Pi Piquer
Il·luminació:
Raimon Rius
So:
Daniel Gener
Ajudant de direcció:
Albert Massanas
Assesor de moviment:
Guille Vidal-Ribas
Producció:
The Three Keatons , Gran Teatre del Liceu, Kreart-La Maquiné
Sinopsi:

"Psicosi de les 4.48" explora la regió de la ment que la majoria d’éssers humans desitjaria no haver de visitar mai, però de la qual moltes persones no poden escapar. És un territori habitat per les veus. El fet que l’obra fos escrita quan Sarah Kane patia una depressió profunda, una circumstància més destructiva que creativa, demostra l’acte de generositat de l’autora. Que la peça sigui un acte, una creació escènica d’una qualitat inusual és, certament, un heroisme.

El suïcidi sempre ens interroga, i el suïcidi d’una escriptora planteja una pregunta que els vius cerquem de respondre. Inevitablement, l’ombra de la mort de Sarah Kane plana sobre tota la seva obra, i això pot fer que llegim els seus textos buscant un diagnòstic, escoltant els crits sords que demanen ajuda. El repte dels lectors de la darrera obra de Sarah Kane és deixar de buscar a l’autora entre les paraules de la peça i transportar el text cap a la seva pròpia realitat; això els ajudarà a reconèixer la por que senten i els impulsos que els mouen en relació amb un acte autodestructiu que sovint preferim ignorar.

Finalista dels Premis BBVA de Teatre 2016

Anna Alarcón, finalista en la categoria d'actriu. Premis de la Crítica 2015

Crítica: Psicosi de les 4.48

19/02/2017

L’expressió del suïcidi

per Núria Cañamares

“Cap suïcida vol morir”, diu l’actriu Anna Alarcón amb paraules de Sarah Kane, la dramaturga britànica que, víctima d’una severa depressió, va acabar penjant-se amb els cordons de les sabates el febrer de 1999, als 28 anys. Tres dies abans ja havia intentat suïcidar-se prenent 150 pastilles antidepressives i 50 somnífers.

‘Psicosi de les 4.48’, títol que respon a l’hora en què els tractaments nocturns comencen a perdre l’efecte i els pacients s’enfronten a una lucidesa enganyosa prèvia al retorn de l’angoixa, és la seva última obra. Un monòleg intens, sincer, que desborda dolor i crida amb ofec a l’auxili. Té una força extraordinària perquè està escrit des de la vivència, des de l’abisme del més obscur, aquell que molt pocs poden arribar a explicar. Sempre es va atrevir a tractar temes foscos, violents, cruels, de trastorns mentals, però és aquest darrer text el que l’ha consagrat com una de les autores més representades de l’Europa actual.

El director Moisès Maicas i la mateixa Anna Alarcón expliquen que la “generositat” de Kane i la seva “extraordinària humanitat” els va despertar la necessitat de dur-lo a escena. Ho fan amb la mateixa honestedat que ella, deixant que els sentiments de por, ràbia, vergonya, incomprensió, culpa, buidor... de l’autora impregnin la protagonista i toquin l’espectador. Al llarg del seu recorregut –ara es troba en gira, després de l’estrena el juny de 2015 en un tercer subterrani de Mataró i en cartellera a La Seca Espai Brossa de setembre a octubre del mateix any– l’espectacle ha experimentat un procés de despreniment, allunyant-se de l’explícit per capbussar-se plenament en l’essència de la paraula.

Certament, en aquesta última versió Alarcón expressa cada mot amb una intensitat, mirada i treball corporal que dóna tot el sentit a la veu desesperada de Kane. L’escenografia és sòbria (una cadira com a principal element), però el text, acompanyat de la diversitat de registres i moviments d’una interpretació excel·lent i els recursos escènics per evocar imatges, situacions i la multiplicitat de personatges, aconsegueix que no es requereixi de res més.

Un espectacle valent i treballat amb gran sensibilitat, des de la fragilitat, que més enllà del sempre incomprensible suïcidi com a única sortida al patiment convida a reflexionar sobre l’ús (i abús?) dels productes farmacèutics, la capacitat de poder salvar els afectats, la responsabilitat davant d’un cas proper...