"Psicosi de les 4.48" explora la regió de la ment que la majoria d’éssers humans desitjaria no haver de visitar mai, però de la qual moltes persones no poden escapar. És un territori habitat per les veus. El fet que l’obra fos escrita quan Sarah Kane patia una depressió profunda, una circumstància més destructiva que creativa, demostra l’acte de generositat de l’autora. Que la peça sigui un acte, una creació escènica d’una qualitat inusual és, certament, un heroisme.
El suïcidi sempre ens interroga, i el suïcidi d’una escriptora planteja una pregunta que els vius cerquem de respondre. Inevitablement, l’ombra de la mort de Sarah Kane plana sobre tota la seva obra, i això pot fer que llegim els seus textos buscant un diagnòstic, escoltant els crits sords que demanen ajuda. El repte dels lectors de la darrera obra de Sarah Kane és deixar de buscar a l’autora entre les paraules de la peça i transportar el text cap a la seva pròpia realitat; això els ajudarà a reconèixer la por que senten i els impulsos que els mouen en relació amb un acte autodestructiu que sovint preferim ignorar.
Finalista dels Premis BBVA de Teatre 2016
Anna Alarcón, finalista en la categoria d'actriu. Premis de la Crítica 2015
Pot ser que de vegades els moments de major lucidesa vinguin a coincidir amb els moments de major bogeria? No solament pot ser sinó que - segons com es miri- és ben possible que, com a mínim en segons quins casos, no pugui ser d’altra manera, i aquesta coincidència resulti del tot inevitable. Aquí tenim com a exemple el cas de l’estupenda, polèmica, radical, incòmode autora britànica Sarah Kane. Per a ella, les 4.48 de la matinada era l’hora fatídica/beneïda en la qual les coses se li presentaven des de la seva perspectiva menys embogida, menys subjecta a la paranoia, el deliri i/o l’al·lucinació. I per això mateix, per aquesta mateixa claredat sobtada, era també l’hora en la qual les coses se li presentaven amb la seva més esferidora cruesa: tenir una consciència més o menys plena del seu jo travessat pel dolor i la mancança resultava tan reconfortant com demolidor. Reconfortant, perquè aquesta consciència li permetria tornar a reconèixer –se. Demolidora, perquè aquest reconeixement feia més evident el forat negra de les seves ànsies de vida condemnades a desembocar en un inapel·lable desig de mort. I és que quan s’estima tant la vida que fa molt de mal assumir l’impossibilitat de viure-la amb una certa plenitud és ben possible que es desitgi la mort, no per si mateixa, sinó perquè allò que sembla la vida real se t’ha negat, i sense poder accedir a allò, la vida sembla una falsificació. Com ho poden semblar les paraules d’aquell metge que sembla haver entès quelcom de tu que els altres metges ( i probablement, les altres persones) no han entès. Però que t’acaba demostrant que la teva percepció sobre ell era un miratge més dels que t’han anat assaltat al llarg de la vida; un miratge darrera del qual s’amaga la mateixa incomprensió i la mateixa impossibilitat d’estimar-te amb la qual t’has topat un i altre cop al llarg de la vida.
La vida de Kane, de llarga no en va ser gens; l’escriptora que havia sigut vista com la gran nova promesa del més innovador teatre britànic contemporani (això, per la gran majoria de crítics i una bona part dels seus més incondicionals espectadors) i també com l’autora a la recerca d’escàndol que no dubtava mai a l’hora d’explorar a les seves obres les escombraries més fosques de l’ànima humana (això, per aquells que en nom de la moral i els bons costums, no es van molestar mai en entendre fins a quin punt les misèries que exposava al seu teatre en tenien sempre quelcom de ferida autobiogràfica) , es va penjar amb el cordons de les seves sabates el 20 de febrer de 1999, al mateix centre hospitalari en el qual havia sigut internada pocs dies abans després d’haver-se pres una sobredosi dels medicaments que li administraven per lluitar contra la seva depressió. I en aquesta determinació, hi trobareu la mateixa convicció que expressa en la seva obra pòstuma, aquesta “Psicosi de les 4.48” d’ineludible visió que, entre d’altres coses, ens proporciona la possibilitat d’admirar una de les interpretacions més esgarrifosament punyents que han passat pels teatres de Barcelona en aquests darrers temps: la d’una Anna Alarcón que fuig com el mateix text i com el magnífic muntatge que ens serveix Moisès Maicas (al qual Ivan Morales li ha donat un cop de ma) d’imatges estereotipades i tòpics, per endinsar-se de debò i amb l’ajut d’una rotunda i molt inquietant escenografia de Toni Giró en l’angoixa de Kane, en el seu desesperat crit d’amor llançat sense cap mena de desesperació, perquè aquest sentiment ja no entra en les pròpies coordenades quan ja no s’espera res de res. El que- tornat al que us deia abans- en aquest cas vol dir que es té tan clar que el que s’espera no arribarà mai, que s’opta per no seguir esperant en va , no sigui que al final un/una es converteixi en una criatura de Samuel Beckett que acudeix cada dia a la cita amb un Godot que mai no tindrà el detall de presentar-se. I aquí entra la convicció de la qual us parlava abans a l’hora de comparar la mort real de Kane , amb la mort anunciada dins d’un text en el qual l’autora proclama la seva voluntat d’empassar-se una bona sobredosi de pastilles mentre es talla les venes i es penja d’una forca improvisada, no sigui que algú vingui amb el conte que només tractava de cridar l’atenció i ser salvada “in extremis”.
