Psicosi de les 4.48

informació obra



Intèrprets:
Anna Alarcón
Direcció:
Moisès Maicas, (amb la col·laboració d’Iván Morales)
Escenografia:
Toni Giró
Vestuari:
Pi Piquer
Il·luminació:
Raimon Rius
So:
Daniel Gener
Ajudant de direcció:
Albert Massanas
Assesor de moviment:
Guille Vidal-Ribas
Producció:
The Three Keatons , Gran Teatre del Liceu, Kreart-La Maquiné
Sinopsi:

"Psicosi de les 4.48" explora la regió de la ment que la majoria d’éssers humans desitjaria no haver de visitar mai, però de la qual moltes persones no poden escapar. És un territori habitat per les veus. El fet que l’obra fos escrita quan Sarah Kane patia una depressió profunda, una circumstància més destructiva que creativa, demostra l’acte de generositat de l’autora. Que la peça sigui un acte, una creació escènica d’una qualitat inusual és, certament, un heroisme.

El suïcidi sempre ens interroga, i el suïcidi d’una escriptora planteja una pregunta que els vius cerquem de respondre. Inevitablement, l’ombra de la mort de Sarah Kane plana sobre tota la seva obra, i això pot fer que llegim els seus textos buscant un diagnòstic, escoltant els crits sords que demanen ajuda. El repte dels lectors de la darrera obra de Sarah Kane és deixar de buscar a l’autora entre les paraules de la peça i transportar el text cap a la seva pròpia realitat; això els ajudarà a reconèixer la por que senten i els impulsos que els mouen en relació amb un acte autodestructiu que sovint preferim ignorar.

Finalista dels Premis BBVA de Teatre 2016

Anna Alarcón, finalista en la categoria d'actriu. Premis de la Crítica 2015

Crítica: Psicosi de les 4.48

09/11/2016

D'una lucidesa agobiant

per Toni Polo

Sarah Kane en ple esplendor. Anna Alarcón en ple esplendor. Costa escriure un text tan fosc, tan dur, tan pertorbador i no aixecar tant els sentiments d’odi, de fàstic, de ràbia, els de la depressió infinita, com els de la comprensió. (El director, Moisès Maicas, parla de text generós. I ho clava.) I costa transmetre aquests sentiments a l’escenari. I costa encara més si pensem que l’autora va escrit aquesta obra (que es va estrenar pòstumament) pocs mesos abans de suïcidar-se.

El títol de l’obra fa referència a aquella hora en què, estadísticament, deixen de tenir efecte els fàrmacs presos la nit anterior. Pot esdevenir, doncs, l’hora del suïcidi. L’hora en què la protagonista se n’adona que “cap medicament pot donar sentit a la vida”. Fins a aquell moment, ella ens plasma tota la seva desesperació i, també (sobretot!) el seu desig d’amor i de vida. Però aquest desig quedarà lluny de “l’encisadora veu psiquiàtrica de la raó”, aquesta veu que li fa sentir “perverses il·lusions de felicitat”. Res a veure amb l’amor que li dóna l’esquena. És aquesta lucidesa agobiant que la fa triar, amb pena, potser, però amb seguretat, pel camí definitiu.

Estem davant d’un monòleg. Maicas ha optat per un sol personatge que de vegades es desdobla i esdevé l’amiga, el psiquiatra... Anna Alarcón defensa aquest personatge amb ungles i dents. S’hi fica d’una manera que arriba a fer por. La mirada, els gestos, la dicció, certs moviments gairebé coreografiats. Tot té una credibilitat angoixant.

A l’escenari, només una cadira que, tot i ser de fusta, pot portar-nos a pensar en una cadira elèctrica; un fons metàl·lic abonyegat; dues fileres de llums de neon al terra. Melodies breus, contundents, electròniques. No cal res més per transmetre aquests sentiments contraposats que, però, van de l amà. Una peça tot plegat molt arriscada i difícil que qüestiona totes les normes morals (les que ens mig amaguen que les morts per suïcidi gairebé dupliquen les morts per accident de trànsit, per exemple).