Pura passió

informació obra



Direcció:
Lucía del Greco
Sinopsi:

Lucia del Greco adapta i dirigeix la novel·la de la premi Nobel francesa Annie Ernaux

La Premi Nobel francesa Annie Ernaux ofereix a Pura passió el seu text més sincer en què parla de desig i dependència amorosa a l’edat madura. Descriu l’obsessió devastadora d’una dona gran per un home casat i l’espera a la qual queda sotmesa. Ens submergim en la seva memòria, transformant un sentiment privat en universal a través d’una feminitat complexa i ferotge. Sense judicis ni cinisme, el monòleg de la directora Lucia del Greco interpretat per Cristina Plazas se centra a descriure una passió incontrolable i el reconeixent del luxe d’haver-la experimentat.

Crítica: Pura passió

25/11/2024

L’autòpsia de Lucia del Greco

per Martí Figueras

La violència més letal és la que ens infligim nosaltres mateixos al llarg de la nostra vida. El nostre pensament trufat d’inseguretats, dubtes i negativisme esdevé una mena de càstig que pot paralitzar-nos. Dubto que hi hagi una sola persona al món que no hagi viscut, en un grau o en un altre, moments com aquest. Almenys això ens passa a tots quan ens enamorem. La vulnerabilitat en aquests moments és total. Però hi ha amors i amors. Excepcionalment, uns i unes viuen un amor malaltís. Excepcionalment, uns i unes viuen una passió desmesurada. Pocs moments una persona pot ser atacada d’una forma més salvatge, sigui per l’altre o per si mateixa. En la traducció de la mateixa Lucia del Greco que fa de Passion Simple d’Annie Ernaux, les paraules destil·len una violència indòmita que descriuen molt bé l’abatiment que significa la passió per la seva protagonista. Però la violència no té per què ser cridada, ni dramatitzada en excés. La violència també pot ser disseccionada fredament en una sala d’autòpsia.


Vagi d’ara endavant que les propostes excessivament fredes que directors i directores presenten assíduament en les nostres platees, m’avorreixen, no em fan entrar en el text. La història que un vol explicar sempre ha d’estar al centre de tot i que tota la resta d’elements serveixin per explicar-la amb una intenció o altra. Però quan la posada en escena es menja la història tot va pel pedregar. Doncs heus aquí un exemple de com la història, el text, entra dins el cap i dins l’ànima, amb una posada en escena freda i asèptica, que ofereix un contrapunt a la visceralitat de les paraules i que cau com una galleda d’aigua gelada. Lucia del Greco i un equip multidisciplinari de gran talent aconsegueix fer un dels muntatges més estimulants d’aquesta temporada. 


Davant nostre una llarga taula blanca on descansa el cos de Cristina Plaza. A pocs centímetres, gairebé com si l’anés a esclafar, una base rectangular de les mateixes proporcions que la taula amb una il·luminació blanca. A sobre, penjant, una estructura metàl·lica, un motor. Durant una hora, l’actriu valenciana anirà desmuntant peça per peça d’aquest motor (disseny de Lali Canosa) i amb una precisió forense anirà separant cada membre per després anar muntant noves estructures abstractes amb les quals anirà jugant. Cada moviment marca el tempo. Cada paraula marca el tempo. I amb aquestes directrius, l’actriu fa un exercici de sobrietat, de contenció i al mateix una gran classe d’interpretació. Escolto la història, escolto les reflexions (que en si mateixes ja són un exercici de dissecció emocional) i penso que la proposta escènica més habitual per dir aquest text seria més sentida, buscant molt més la varietat emocional. En canvi, la directora italiana fa una proposta allunyada del sentit primigeni, d’aquest desig irracional que transmet. Aquí l’actriu és una dona que analitza amb la distància del temps una passió com si fos un cos mort.


Però no és un cos, sinó un motor. Una estructura que va creant formes diferents. Aquesta figura remet a un cor, però també a un cervell. O potser és un fetge. Tanmateix, també s’entortolliga amb unes benes. Tubs, claus, pistons, cigonyals, vàlvules. L’actriu manipula cada element d’aquest motor amb un sentit que acompanya cada passatge que el personatge explica de la seva tortuosa passió amb el seu amant. Un dels riscos més grans que pot tenir l’adaptació dramatúrgica d’un llibre en format monòleg és l’estaticisme. A l’intèrpret sempre se li ha de donar alguna cosa a fer. Però, òbviament, no és per aquesta voluntat que del Greco li dona la feina de forense mecànica a Cristina Plaza. I per la mateixa voluntat de trencar la rigidesa, que, a meitat de l’obra, quan les reflexions són més dures, quan el personatge sembla que es va trencant més, l’actriu incorpora moviments espasmòdics, al principi petits, imperceptibles, però que cada cop es van fent més grans. Marca de Lorena Nogal, essència de La Veronal. 


“Pura passió” és preciosa i dura. És una proposta estètica que ens deixa imatges, moments de gran bellesa com aquesta cadena donant voltes al voltant de l’actriu. I si parlem de l’estètica, s’ha de parlar de l'espai escènic creat pel Pol Roig, per la il·luminació del prolífic estudi Cube.bz i pel vestuari dissenyat pel Pau Aulí. Juntament amb l’espai sonor, mecànic, metàl·lic, distorsionador, dissenyat per la dupla Pere Jou & Aurora Bauzà, aquesta “Pura passió” aconsegueix ser una de les posades en escena més originals, divergent, però que des del contrapunt, eleva la passió d’Ernaux i la situa en un espai nou: una mirada analítica als sentiments més irracionals, a la violència més intrínseca.