Els orígens de “Pamela, o la virtut recompensada”, la cèlebre obra de Samuel Richardson publicada l’any 1740 que sovint ha estat considerada com un text seminal sense el qual no existiria la novel·la anglesa tal i com l’entenem avui en dia , resulten ben curiosos. No fa pas tants anys ( l’última d’elles va tancar portes el 1991) es podien trobar encara per Barcelona unes cabines (les més emblemàtiques estaven situades davant les portes de La Virreina) en les quals , si no dominaves prou la lectura i l’escriptura i no te’n en sorties a l’hora de donar-li forma a una carta, algú altra ho feia per tu. Doncs escriure-li cartes a qui no sabia escriure o no sabia expressar-se bé a través l’escriptura era quelcom que Richardson havia aprés a fer quan només tenia tretze anys. I quan ja s’havia convertit en un prestigiós impressor , dos amics del mateix gremi li van demanar que convertís el seu domini de l’art epistolar en un llibre que contingués les pautes que s’han de seguir per tal de donar-li forma a una bona carta com déu mana... o com manaven els deus abans que l’imperi de les piulades i altres instruments virtuals, deixés reduïda a la mínima expressió l’activitat epistolar.
Richardson va acceptar l’encàrrec tot posant una única condició: les cartes que sortirien publicades com a models a seguir a l’hora d’agafar tu mateix la ploma, n’anirien ben farcides de consells morals i exemples de bona conducta: com veieu, Richardson estava fet també tot un moralista. I això , el va animar a posar-se a escriure tot seguit una obra de ficció ( tot i que sembla ser que un xic inspirada en un cas real), la protagonista de la qual ens explica tot el que li està passant a través de les cartes que els hi envia als seus pares. I quan les coses es posen encara més magres perquè el senyoret que la té segrestada intercepta aquestes missives, llavors recorre a la pàgines d’un diari, per tal que la narració segueixi arribant-nos exclusivament en primera persona. Tot plegat, fins que el ric terratinent i membre de l’aristocràcia que ha utilitzat totes les estratagemes possibles per tal de robar-li la virtut (des de l’amabilitat extrema i les promeses d’una vida regalada com a amant oficial, fins l’intent de violació) es rendeix a l’evidència , i li proposa matrimoni a aquesta criada de quinze anys que, d’altra banda, no amaga tampoc que n’està ben enamorada del senyor de la casa. Això, malgrat que aquest l’hagi fet patir notablement. I ara hi haurà qui pensi que , donades les circumstàncies , considerar com a “recompensa” l’oferta matrimonial que t’ofereix qui tant t’ha estat torturant resulta com a mínim discutible. Però a través de l’amorosa mirada de Pamela, Richardson redimeix alhora al senyoret , tot introduint en la narració un tema també ben susceptible d’obrir polèmiques: aquest matrimoni, resulta un veritable desafiament a les barreres socials establertes per les abismals diferències de classe. I val a dir que , tot i el moralisme implícit que deixa anar el relat, Richardson no se’n va lliurar de rebre crítiques i ser considerat com a “immoral” en segons quins sectors, tant pel que fa a aquesta boda interclassista, com pel que es refereix a la “massa explícita” descripció de situacions plenes d’intencionalitat sexual. Fins i tot va haver-hi qui va veure en l’innocent Pamela una arribista social que amaga darrera la seva innocència una estratagema molt ben elaborada per tal d’assolir aquells objectius que no hagués assolit mai, cas de caure en braços de l’amo sense presentar resistència: sempre hi ha gent molt mal pensada.
El cas és que paga la pena tenir presents aquests antecedents , si tenim en compte que aquesta obra que va assolir al seu moment una enorme popularitat i que segueix conservant a la cultura anglesa el seu estatus com a clàssic intocable, resulta ser una gran desconeguda entre nosaltres. I si tenim en compte que bona part del públic que s’apropa aquests dies a la Sala Petita del TNC per tal de veure el nou espectacle dirigit per Magda Puyo, probablement desconeix l’intens vincle existent entre aquella novel·la , i el text que Martin Crimp va estrenar al National de Londres el 2019 posant-li precisament el sota-títol de “Dotze variacions al voltant de la Pamela de Samuel Richardson”. De fet, a la primera d’aquestes variacions, l’home que parla ja insisteix en posar-li el nom de Pamela a la dona a la qual es dirigeix, encara que aquesta insisteixi alhora en recordar-li que ella no és pas la tal Pamela. I per entendre el significat d’aquesta negativa, és bo tenir present allò relacionat amb la Pamela de Richardson que acabo d’esmentar. Certament: aquesta afirmació de la dona , aquesta forma de voler defugir el paper que li vol assignar l’home, pot semblar una tranquil·litzadora senyal de revolta , i pot portar a pensar que tot el que vindrà després, s’ajustarà als marges esperables del discurs dominat per la correcció política. Però Martin Crimp no pretén (el rigor del seu teatre, no ho ha pretès mai) posar-li les coses tan fàcils a l’espectador o espectadora. I això queda ben aviat en evidència, quan la dona que afirma no ser Pamela proclama als quatre vents que prefereix la violació a l’avorriment, deixant anar una d’aquelles sentencies ben capaces de provocar cert neguit entre bona part de l’audiència.
No: aquesta dona no és la Pamela. Però potser sí que ho és . No: aquest home no és Mr. B, l’inicial amb la qual es designa a l’amo en les pàgines de la novel·la. Però potser si que ho és. Crimp ni els hi posa nom a aquests dos personatges, ni assenyala quina edat tenen, ni els hi impedeix anar canviant de rol i de sexe en cadascuna de les variacions. En aquest sentit , l’estructura del text pot recordar una mica la d’aquelles disset escenes que integren “Atemptats contra la seva vida”, l’obra que va suposar-li a Crimp el salt definitiu cap el reconeixement internacional. Però alhora, manté com a leitmotiv i com a motor del subtext que es mou per darrera del text les desventures d’aquella Pamela assetjada en tot moment i a totes hores per l’amo libidinós destinat a convertir-se finalment en el millor dels marits. I en aquest sentit, l’última de les variacions sembla fer-li també una picada d’ullet a la seqüela que Richardson li va afegir a la història de la Pamela, mitjançant un segon volum menys suggestiu a nivell literari centrat en la també més rutinària vida de casada d’aquella antiga criada convertida ara en tota una gran senyora. Posats a especular, potser l’agosarat “prefereixo la violació a l’avorriment” de la primera escena, té alguna cosa a veure amb aquesta rutina amb rols invertits de l’última escena: una rutina en la qual ell actua com a ella i ella actua com a ell, mentre les dues noietes temptadores i el noiet seductor que han format també part constant del joc semblen haver-se convertit en els disciplinats fills de la parella. I tots plegatssemblen preparar-se per tal que un fotògraf els hi faci una d’aquelles somrients fotos de família que semblen no dir res , i alhora semblen estar dient-ho tot sobre el grup que ha quedat retratat, en el senti més ampli de la paraula.
Si us heu fixat, he deixat ja caure la paraula “joc”. I és que en cadascuna de les variacions , et pots preguntar a què estan jugant aquests personatges , entre els quals cal incloure a la majordoma amb sobrepès. I ara que no m’acusi ningú d’estar fent servir un llenguatge no inclusiu o tocat de grassofòbia, perquè és ella mateixa la que insisteix en recordar-ho tota l’estona. Parlo de la Senyora Jewkes, un altre ésser escapat de les pàgines de Richardson , al qual li toca exercir com a vigilant encarregada de no permetre que Pamela pugui trobar cap mena d’escapatòria. Crimp ens la mostra com a totalment seduïda per la seva captiva, mentre, per la seva banda, Magda Puyo li ofereix l’ocasió de transformar-se en diva provocadora d’un cabaret mig oníric: una ocasió que Cristi Garbo sap aprofitar molt bé. Però tornem a això del joc. Aquí Crimp s’apunta clarament a allò altre que tan bé li va sortir al Heiner Müller de “Quartett”, tot tancant en una sala de jocs letal amb forma de gran saló amb gran taula molt ben parada la Marquesa de Merteuil i el Vescomte Valmont, el dos seductors compulsius que protagonitzen “Les relacions perilloses”. I cal recordar que el llibre de Chardelos de Laclos que ban aviat veurem escenificat al Teatre Lliure, és una altra novel·la epistolar construïda al voltant del desig, la possessió, i la quota de poder que proporciona aquesta última. Però posats a jugar, al text de Crimp hi podríem trobar també la petjada del Jean Genet de “Les criades” , aquelles dues germanes amb ànsia criminal disposades a vestir-se la roba de la senyora cada cop que aquesta surt de casa, a transformar-se en ella, i a posar a prova a veure quina de les dues domina la partida cada vegada que es produeix tal transformació. : no per res, el nostre autor va signar al seu moment una adaptació del text de Genet. I si seguim jugant, ens pot venir també al cap “L’amant” de Harold Pinter , tot mostrant-nos les trobades furtives i adúlteres d’un matrimoni que necessita fer-se passar de tant en tant per una clandestina parella d’amants per tal de mantenir viva la flama del seu vincle institucional. Cal no descartar que també Crimp l’estigui qüestionant d’allò més en aquestes variacions que, d’altra banda, no exclouen aquella mena de humiliació o de violència instal·lades en un territori en el qual costa establir la frontera entre la voluntat forçada, o la complicitat de l’acceptació que no descarta flirtejar amb el sadomasoquisme. I aquí, em ve també al cap aquella mena d’exercici (auto)destructiu al qual es lliuren la Martha i el George de “ Qui té por de Virginia Woolf?”: cal recordar també que Edward Albee va construir aquella obra mestra donant-li l’estructura d’una sèrie de jocs cruels jugats en parella davant una altra parella. Però si ens deixem de jugar ( tot i que no del tot) i ens centrem en l’amor, el desig , el poder ,els rols que se’n deriven del seu exercici, la possessió i la violència, només ens cal anar-nos cap el Liceu, i recordar el llibret que Crimp va crear per a la magistral òpera “Lessons in Love and Violence” tot partint de l’obra de Marlowe “Edward II”.
Quan Crimp va estrenar les seves variacions al voltant de Pamela fa ara quatre anys al National de Londres , la directora Katie Mitchell, còmplice habitual de l’autor, va situar l’obra a un gran garatge amb cotxe inclòs. Però Magda Puyo ha optar per deixar aparcats els vehicles fora del teatre. I fer-nos sentir en un espai que pot evocar la mansió envoltada de jardins en la qual acabava tancada Pamela. Però que s’assembla molt més a una mena de magatzem envoltat de mobles , i guarnit amb grans fotografies que ens mostren prestatgeries plenes de roba i altres elements susceptibles de ser utilitzats en una xarada. Com el garatge pel qual es movien a Londres Stephen Dillane i la sempre magnètica Cate Blanchett ( la seva presència va fer que el muntatge esgotés localitats en un vist i no vist , malgrat que la majoria de crítiques de l’espectacle no van ser precisament bones) , també aquesta mena de magatzem transmet la sensació d’espai inhòspit que ni maquillant-se, pot acabar semblant un espai acollidor. Som també en aquest aspecte en un territori indefinit . I aquesta indefinició , com la de les regles del joc que estan jugant uns jugadors que mai ens mostren del tot les seves cartes, pot contribuir a que l’espectador marqui distàncies envers el que té davant seu. Com deia abans, Crimp no busca posar les coses fàcils. I aquest, no és potser tampoc el seu millor text. Però és alhora un molt potent i suggestiu text que convida a oblidar-se de la mena d’estereotips que massa sovint ens assalten des de l’escenari , intentant sempre que ho fan que ens adherim sense més preguntes a la veritat inqüestionable que ens volen vendre. Crimp , per contra, ens força a recórrer aquells terrenys de l’ambigüitat que l’excel·lent interpretació d’Anna Alarcón i Xavi Sáez sap com visualitzar en cadascuna de les variacions, en cadascun dels rols adoptats, en cadascuna de les personalitats que poden arribar a mostrar dins seu cadascun dels seus personatges: només cal veure la facilitat amb la qual Alarcón pot passar en uns segons de res de voler marcar territori i dominar l’escena, a assumir els trets de submisa amb el mateix entusiasme. La bona direcció de Magda Puyo sap donar-li ben adient forma a un material que no li posa les coses gens fàcils en aquest sentit. I tot i que de vegades li demanaries un punt més de gosadia i un punt més de transgressió a la seva posada en escena, el resultat segueix sent un espectacle força notable que cal no deixar-se perdre. Potser sí, que hi haurà qui surti d’ell un xic desconcertat. Però sovint, el teatre que provoca desconcert, pot resultar més nutritiu que aquell altre que només t’ofereix seguretats de la mena que siguin.
