Un joc perillós de poder i dominació
L’obra de Martin Crimp, inspirada en la novel·la Pamela de Samuel Richardson, planteja la relació de sis personatges de diversos estatus socials i edats, que representen un joc perillós de poder i dominació. Aquesta obra irromp en el debat contemporani per tal d’explorar la naturalesa desordenada, i sovint violenta, del desig, la naturalesa performativa dels rols masculins i femenins, la fluïdesa del gènere, les possibles contradiccions entre la ideologia feminista i l’atracció sexual o la mediatització del desig a través del poder econòmic.
El dramaturg Martin Crimp (Dartford, Kent, Regne Unit, 1956) va basar aquesta obra estrenada al National Theater de Londres el 2019 a partir de la novel·la «Pamela o la virtut recompensada» de Samuel Richardson, publicada el 1740. La directora Magda Puyo tendeix sempre a pujar a la corda fluixa en els muntatges que dirigeix i fa la sensació que no l'espanten ni el perill de la pèrdua de l'equilibri ni el vertigen de l'alçada.
L'obra «Quan ens haguem torturat prou» —en català s'ha optat per no recórrer al subtítol original que fa referència a la novel·la de base i que justifica amb “dotze variacions”— és un muntatge que produeix precisament vertigen. El produeix als espectadors i segurament que també n'ha produït als intèrprets quan s'han posat en la pell dels personatges torturats de Martin Crimp, sobretot l'Home i la Dona, perquè no tenen nom de fonts, interpretats amb la força que els caracteritza, per Xavi Sáez i Anna Alarcón, una parella d'intèrprets que no és la primera vegada que coincideixen en un muntatge. Només cal recordar de fa deu anys, el seu «Sé de un lugar» a la sala petita de l'antic Escenari Brossa de La Seca.
La directora Magda Puyo avisa els espectadors de «Quan ens haguem torturat prou» en el programa de mà: «Aquesta és una peça teatral atractiva —diu— que pot enutjar, emocionar, divertir o, simplement, deixar perplex el públic.» Que ningú no se senti enganyat, doncs, i empleni un full del Llibre de Reclamacions. Les reaccions —estaria bé que el TNC fes, a través de la Intel·ligencia Arificial que ens amenaça controladora, una anàlisi sociològica d'amagat de cada funció— poden anar des del total rebuig a la màxima perplexitat.
I és que el dramaturg Martin Crimp no està per concessions fàcils i posa davant els ulls dels espectadors un mirall polièdric en el qual tothom es pot veure multireproduït i potser esberlat i tot. De fet, Martin Crimp recorre a aquella fórmula tan coneguda que justifica segons quins actes de l'ésser humà dient que tothom pot ser amable o violent, home o dona, submís o repressor, segons els recursos o la cultura que té al seu abast.
L'estructura de l'obra es desenvolupa en un seguit d'escenes que volen mantenir una trama unitària però que sovint s'enfilen per les branques i poden arribar a desconcertar els espectadors més avesats a seguir una narrativa lineal.
Aquest és un d'aquells muntatges que es fa viu quan s'ha fet el fosc final. Aleshores es posa en una coctelera la multiplicitat d'accions i imatges de l'obra i les seves “variacions” i se'n treu, al final de la sacsejada, l'elixir màgic amb la seva aroma, les seves sensacions, les seves clarors i les seves ombres.
A la novel·la de Samuel Richardson, «Pamela o la virtut recompensada», una jove serventa de quinze anys es resisteix al seu “amo” i al seu assetjament abans de casar-se amb ell quan aquest se'n penedeix i li concedeix l'ascens social. El dramaturg Martin Crimp ho aprofita per fer una mirada salvatge als hàbits sexuals contemporanis que ens embolcallen i als rols de poder i de gènere que s'estableixen entre Home i Dona.
Martin Crimp va més enllà de l'exploració sexual que li suggereix la novel·la del segle XVIII i entra també en una relació de poder sadomasoquista amb ullada moderna, però a partir de la capacitat de poder econòmic del mascle que utilitza com a moneda de canvi sobre la femella. I juga amb foc quan intercanvia els papers dels dos personatges principals i l'actriu Anna Alarcón agafa el rol de l'Home, per caure en els mateixos estereotips de domini, i l'actor Xavi Sáez, el rol de la Dona, amb la mateixa submissió amb la qual l'havia reprimida ell abans.
He dit que no tenen nom de fonts, però sí que hi ha una picada d'ullet a la novel·la de base quan el nom de Pamela és imposat per un i rebutjat per l'altra. Interpretativament, l'actriu Anna Alarcón té un parell o tres d'escenes en què cal que faci un canvi total de registre tan vocal com físic. Són els millors moments del muntatge que l'actriu posa en un llistó molt alt malgrat la trampa que Martin Crimp els para a tots a cada gir o variació.
El repartiment de l'obra compta també amb altres personatges que reforcen la trama perquè no s'enroli només en un violent “tête à tête”. El més destacat és el de la Senyora Jewkes (l'actriu Cristi Garbo), personatge que surt de la novel·la «Pamela» i que dins del bagul de rols de gènere i estereotips socials i culturals reivindica l'atractiu de la dona grassa i empoderada i que juga amb la seva fantasia sexual relacionada amb la Dona, la Pamela.
Els altres tres personatges són els fills de l'Home: Ross (l'actor Guim Oliver), a qui li toca el rebre per una altra línia de poder, i les dues noies (Alba Gallén i Neus Soler). Ells tres, la mirada simbòlica dels joves sobre la decadència, la decrepitud i l'autodestrucció dels grans, juntament amb Cristi Garbo, protagonitzen les escenes musicals com si la duresa de la trama es volgués endolcir subtilment amb aquests afegits interpretatius de veu i banda en directe amb una composició original de Gerard Marsal que també ha tingut cura del so ambiental.
Precisament aquests dies, dins el cicle Katharsis del Teatre Lliure s'ha vist l'espectacle «Domestic Violence» que, durant cinc hores, com el títol no enganya, tracta la violència i el rol de poder amb dos personatges caracteritzats amb caps grossos. Aquí, no hi ha màscares sinó carn i os. Tota la ficció de «Domestic Violence» es converteix aquí en realisme. Un cos a cos que només es pacifica amb el número final —uniforme de “bodys” negres de dues peces tots sis personatges— que enllaça circularment amb l'inici de l'espectacle quan han aparegut també tots sis, encara ben vestits i empolainats, en una fugaç coreografia de benvinguda asseguts a les cadires, abans que el masoquisme intel·lectual s'apoderi de l'escenari. (...)
