Qui-Vive

Teatre

informació obra


Sinopsi:

Com érem als 20 anys? Què és l'amor? Qui són els nostres fills? En què ens estem convertint? Què els passa als nostres pares? Què li passa al món que ens envolta? Com ens afecta? Què ha passat? Què està passant? Una història familiar imbricada amb les transformacions del món en el canvi de mil·lenni. La gran desfilada d’una vida que passa. Una aproximació a un futur encara possible. Un fresc teatral i coreogràfic deambulatori per a tots els públics. ESPECTACLE IN SITU 2024

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Qui-Vive

09/09/2024

El te(xt)mps passa factura

per Alba Cuenca Sánchez

A Fira Tàrrega 2018, els francesos Adhok ja parlaven del pas del temps. Ho feien sense quasi paraules, amb tres propostes dedicades respectivament a la infantesa, la joventut i la vellesa. Tres peces de moviment, dues d'elles itinerants, on un grup d'intèrprets, joves en les dues primeres i més grans en la tercera, generaven escenes d'humor i tendresa.

Aquest any, a Qui-vive, els creadors Doriane Moretus i Patrick Dordoigne pugen (quasi) sols a l'escenari per interpretar totes les franges d'edat, des dels 20 fins als 50. Però on abans hi havia mirades i una connexió amb el públic directa i honesta, ara hi ha una barrera que s'interposa: un text llarg i amb uns quants tòpics que interpreten en castellà tot i no parlar l'idioma. Recitar tot un espectacle en una llengua que no parles és una feina admirable, però els va a la contra, perquè inevitablement estan més pendents de pronunciar bé les paraules que de concentrar-se en l'acció.

El que expliquen és el desenvolupament d'una vida tradicional. Enamorar-se, casar-se, tenir fills i la inquietut per voler tornar a ser jove. La bogeria de la criança, els problemes de la relació o una festa de celebració dels 50 anys busquen ser moments bojos i hilarants, però no passen d'un somriure tímid.

Cada dècada és una escena i succeeix en un lloc diferent i amb diversos elements d'atrezzo. El més interessant de la proposta és a nivell formal, amb un element escenogràfic sorpresa que els dona molt de joc, encara que a vegades els desplaçaments interfereixen el ritme i provoquen que les últimes escenes siguin una mica feixugues.

Ho sabem, les expectatives fan més mal que bé. Però quan torna una companyia que va ser un triple must, els vas a veure amb ganes. En aquesta ocasió, però, la proposta no ha sigut gaire reeixida. No sempre un gran esforç dona la millor de les recompenses.