Rent. Daniel Anglès

informació obra



Text:
Jonathan Larson
Direcció:
Daniel Anglès, Roberto G. Alonso
Intèrprets:
Àfrica Alonso, Clara Altarriba, Marc Andurell, Víctor Arbelo, Iskra Bocanegra, Nil Bofill/ Xavier Navarro, Albert Bolea, Júlia Bonjoch, Marc Gómez/ Peter Vives, Anna Herebia, Raquel Jezequel, Edgar Martínez, Elisabeth Molet, Iñaki Mur, Joana Rosselló, Luis Bermejo
Direcció Musical:
Miquel Tejada
Ajudant de direcció:
Àgata Casanovas, Jordi Taixés
Traducció:
Daniel Anglès, Marc Gómez,
Adaptació:
Daniel Anglès
Escenografia:
Raquel Ibort, Marc Salicrú, Mónica Boromello
Il·luminació:
Xavi Costas, Daniel Anglès
Músics:
Dani HDZ (guitarres i teclats), Pol Barbé (baix), Betel M.Daura (bateria i percussió), Pol Barbé (baix), Miquel Tejada (piano i teclats), Oriol Padrós (guitarres), Dani HDZ (guitarres i teclats), Betel M.Daura (bateria i percussió)
Producció:
Tutatis Productora
Companyia:
Flic Flac Teatre
Coreografia:
Roberto G. Alonso
Sinopsi:

Rent, el musical arriba a Barcelona per primer cop en català coincidint amb el 20è aniversari de l’espectacle.

Nascut a l’Off Broadway i guanyador de 4 premis Tony i un Pulitzer, RENT va trencar amb tot i va donar la volta al que passava al Broadway clàssic dels 90, quan era molt difícil veure dalt l’escenari històries contemporànies que reflectissin la vida real del moment.

Aquesta nova producció neix d’un equip artístic que, liderat per Daniel Anglès (actualment jurat al Oh Happy Day de TV3 i a punt d’estrenar Mamma Mia! al Teatre Tívoli com a Director Resident), vol recuperar aquella història. Segons les seves pròpies paraules, “a RENT no li escau res del que és habitual. Per això volem sortir del circuit tradicional. Volem ser lliures artísticament i produir l’espectacle des del cor. I buscàvem un entorn que tingués la vida que tenia l’East Village de Nova York als 90”.

A l'amfiteatre Grec es programa en versió concert. Es presenta en format espectacle al Condal.

Finalista actor de musical. Premis de la Crítica 2019

Crítica: Rent. Daniel Anglès

30/01/2016

A la recerca de la química...

per Marc Sabater

Per a la generació dels que fa vint anys teníem vint anys (més o menys), Rent supera àmpliament la categoria de musical. L’obra de Jonathan Larson és, més aviat, una religió amb lemes —No day but today, Measure in Love...— convertits en autèntics mantres vitals molt més enllà de la trama protagonitzada per un grup d’okupes de Nova York que malviuen entre uns somnis truncats per la droga i la sida. Per això, que el vintè aniversari de l’estrena d’aquest musical a l’off Broadway es tradueixi en l’estrena del primer revival en català és una circumstància que s’anteposa a qualsevol consideració artística del muntatge promogut i dirigit per Daniel Anglès. En definitiva, que Rent torni a la cartellera és, de per si, un gran esdeveniment, una espècie de litúrgia indemne, no subjecta a eventualitats artístiques. Un ritus que, en aquest cas, a més, té valors afegits com el català o el joc d’estrenar-lo en un virtual circuit off-Barcelona, materialitzat al Casino l’Aliança del Poblenou, des d’on l’espectacle pretén fer un transfer al circuit comercial convencional, com va passar amb la producció original a Nova York.

Constatada aquesta conjuntura congènitament positiva, cal dir que el Rent de Daniel Anglès s’ha estrenat amb un grau de correcció indubtable i, sobretot, apuntant maneres. El millor, sense cap mena de dubtes, el nivell tècnic musical i coral. El cast està ple de veus boníssimes que afronten amb contundència una partitura més complicada del que sembla. Nil Bofill (Mark Cohen), Víctor Arbelo (Roger Davis), Anna Herebia (Maureen) i Queralt Albinyana (Joanne) compleixen amb nota amb els seus personatges però, com pertoca, són el Tom Collins de Xavi Navarro i, sobretot, l’excel·lent Angel d’Albert Bolea els que es posen el públic a la butxaca des del minut zero. No només tenen els personatges que Larson més s’estimava sinó que, a més, els executen amb una solvència que esdevé el principal actiu del muntatge i proporcionen les escenes definitives.

En oposició, malauradament, cal citar la Mimi de Mireia Òrrit, una actriu amb una bona veu que no acaba de controlar i que no assumeix amb la decisió i la insolència necessàries un rol central de tot plegat. Malgrat tot, la conclusió vocal a la qual cal arribar a la vista d’aquest Rent és que estem davant d’una nova generació d’actors molt ben preparats per al musical, circumstància que alguns no haguéssim firmat fa quinze anys. Indubtablement s’ha fet molt bona feina en aquest sentit. Cal felicitar-se’n.

Rent no és, però, un musical que pugui funcionar només amb una música que sona molt bé, unes bones veus i tones d’energia com les que gasta, sense excepció, tota la companyia a l’escenari del Casino de l’Aliança. I, aquí, el taló d’Aquil·les de la ingent feina que ha realitzat tot l’equip del muntatge. De moment, i només de de moment, a aquest Rent li falta química. Artísticament funciona molt bé i tècnicament té un gran nivell, però li manca superar l’estadi maquinal amb el qual, si més no, ha arribat a l’estrena. Dit d’una altra manera: l’argument de Rent no es pot oferir com cal si entre el repartiment no hi ha tones de complicitat. No és greu perquè, amb tota seguretat, el rodatge corregirà aquest fet. I aleshores estarem davant del muntatge excepcional que, de moment, només s’albira. Rent s’ha de poder mesurar en amor, vaja. Un cop arribi a aquest estadi, el bon treball de la companyia i la grandiositat del que va fer Jonathan Larson fa vint anys s’encarregaran de tota la resta.

Trivial