Rent. Daniel Anglès

informació obra



Text:
Jonathan Larson
Direcció:
Daniel Anglès, Roberto G. Alonso
Intèrprets:
Àfrica Alonso, Clara Altarriba, Marc Andurell, Víctor Arbelo, Iskra Bocanegra, Nil Bofill/ Xavier Navarro, Albert Bolea, Júlia Bonjoch, Marc Gómez/ Peter Vives, Anna Herebia, Raquel Jezequel, Edgar Martínez, Elisabeth Molet, Iñaki Mur, Joana Rosselló, Luis Bermejo
Direcció Musical:
Miquel Tejada
Ajudant de direcció:
Àgata Casanovas, Jordi Taixés
Traducció:
Daniel Anglès, Marc Gómez,
Adaptació:
Daniel Anglès
Escenografia:
Raquel Ibort, Marc Salicrú, Mónica Boromello
Il·luminació:
Xavi Costas, Daniel Anglès
Músics:
Dani HDZ (guitarres i teclats), Pol Barbé (baix), Betel M.Daura (bateria i percussió), Pol Barbé (baix), Miquel Tejada (piano i teclats), Oriol Padrós (guitarres), Dani HDZ (guitarres i teclats), Betel M.Daura (bateria i percussió)
Producció:
Tutatis Productora
Companyia:
Flic Flac Teatre
Coreografia:
Roberto G. Alonso
Sinopsi:

Rent, el musical arriba a Barcelona per primer cop en català coincidint amb el 20è aniversari de l’espectacle.

Nascut a l’Off Broadway i guanyador de 4 premis Tony i un Pulitzer, RENT va trencar amb tot i va donar la volta al que passava al Broadway clàssic dels 90, quan era molt difícil veure dalt l’escenari històries contemporànies que reflectissin la vida real del moment.

Aquesta nova producció neix d’un equip artístic que, liderat per Daniel Anglès (actualment jurat al Oh Happy Day de TV3 i a punt d’estrenar Mamma Mia! al Teatre Tívoli com a Director Resident), vol recuperar aquella història. Segons les seves pròpies paraules, “a RENT no li escau res del que és habitual. Per això volem sortir del circuit tradicional. Volem ser lliures artísticament i produir l’espectacle des del cor. I buscàvem un entorn que tingués la vida que tenia l’East Village de Nova York als 90”.

A l'amfiteatre Grec es programa en versió concert. Es presenta en format espectacle al Condal.

Finalista actor de musical. Premis de la Crítica 2019

Crítica: Rent. Daniel Anglès

07/02/2016

L’entusiasme dels 20 vint anys

per Christian Machío

Ha superat Rent el pas del temps? Ens fèiem aquesta pregunta la nit d’estrena de la primera producció en català que aquests dies “okupa” el Casino de l’Aliança del Poblenou. La pregunta venia donada perquè el director i cap del projecte Daniel Anglès havia decidit fer coincidir la nit de la primera funció oficial amb l’efemèride dels 20 anys des que el musical de Jonathan Larson s’havia estrenat a Broadway.

En qualsevol procés creatiu 20 anys són molts anys i sembla evident que aquells personatges marginals que Larson va situar al Nova York dels noranta, traslladant hàbilment part de l’essència de La Bohème pucciniana a l’East Village, continuen estant als noranta. Ells continuen allà, entre la SIDA, les drogues, la discriminació i l’art a través del qual hi aboquen el seu univers. No negarem, doncs, que els espectadors d’ara (sobretot els nouvinguts) han de fer un salt d’època mental per poder apreciar la magnitud de la peça i entendre per què som, senyores i senyors, davant d’un dels pocs premis Pullitzer amb que compta el teatre musical.

Aquesta producció de Rent arriba amb l’energia i l’entusiasme propi dels qui han crescut amb aquest espectacle, segurament fins i tot com a motor d’una vocació ara ja professional. Una d’aquelles fites que ha costat fer realitat. I aquest entusiasme és el que compensa sobretot els desajustos de repartiment en una més que correcta producció tant a nivell de posada en escena com de direcció o fins i tot d’adaptació –més que notable- per primer cop al català.

Rere el muntatge de Rent trobem un profund coneixement de la matèria primera amb que s’està treballant (cosa que, malgrat que hauria de ser la norma, sovint és l’excepció) i queda molt clar on es pretén arribar, tot i que no sempre s’hi arribi de manera òptima. Rent és una funció molt coral i això implica la necessitat d’un repartiment impol·lut que aquí no sempre aconsegueix anar a l’uníson. La música en directe converteix la funció en un espectacle de gran volada, llàstima que els membres de la banda quedin sempre mig amagats en l’espai escènic.


Trivial