Pirates Teatre no té compassió de vaixells que vagin a la deriva, ni d'obres amb mala sang. Diuen que s'havia intentat molts cops fer una adaptació al cine, a la televisió o al teatre d'aquesta novel·la incompresa al seu temps de Pere Calders, publicada el 1964. i que mai ningú havia aixecat el projecte. Fins ara. Amb la frescor que els caraceritza, s'hi llancen i desgranen des d'un pròleg fins a la darrera cita de la novel·la, fent espategar amb una certa lògica i recursos prou extensos per no repetir-se, les diferents veus de narradors que va plantejar aquest autor de personatges humans i fràgils en situacions d'un costumisme de sabatilla que elevava radicalment a un surrealisme impossible. Calders volia ser el més esmunyedís de tots en aquesta peça i va despistar els lectors del seu temps. Però, ara, entès en el món de la fragmentació de les narracions i amb un context polític que s'acobla prou bé a la peripècia de ser un vaixell (sense rumb i sense esperança però amb la dignitat de no voler perdre els papers) que busquen els blocs militars oposats per guanyar prestigi als ulls de la premsa mundial, té un ressò prou divertit. Per moments, tindria aire de Polònia, com quan el capità empès per l'èpica decideix organitzar un naufragi com Déu mana, enviant a presó aquells que s'hi oposin i amparant-se (o no) en lleis i privilegis. L'arribada de l'aviador americà apuntarà una certa restricció de repartiment d'aigua (com si fos un inspector de negre vingut del Ministeri en temps del FLA de fa unes setmanes!).
És un joc divertit un despropòsit àgil i desinhibit servit molt generosament pels Pirates Teatre (nom apropiat per a una peça que naufraga, per voluntat pròpia, fins que decideix salvar a quasi tot el repartiment). Ja voldria l’empresari del Titànic haver restat tantes víctimes segures, enmig de la boira, com el dissortat Panoràmic. Mantenen un univers, per moments contraditori, d’equívocs que recorda prou a La tardor barcelonina de Francesc Pujols, escrita el 1908 que es va estrenar a La Seca el 2013, dirigit per Fèlix Pons). Evidentment, aquesta bogeria de Calders i aquest aire despreocupat de la companyia, té molt dels germans Marx i el seu camarot d'Una nit a l'òpera.
Aquesta colla de Pirates, dominen la pausa còmica (Laura Aubert i Bernat Cot excel·leixen) però és que no es queden curts la resta del repartiment desdoblant-se contínuament, aconseguint una voràgine de subtrames. No es perd el to literari característic de la mà de Calders i permet als actors fer un constant joc d'entrades, sortides, canvis de vestuari immediats i signar coreografies extretes del deliri de l'assaig. Chapeau. Els del Titànic brindarien amb champagne, a can Maldà ho fan amb un fi Llopart. Fins que les onades els ho permetin. I amb una flauta travessera afilada, per si cal matar de nou l'hipnotitzador! Ai, Calders.... com ets!
