Runa - Lali Ayguadé

informació obra



Intèrprets:
Lali Ayguadé, Lisard Tranis
Direcció:
Lali Ayguadé
Escenografia:
Martina Cabanas
Sinopsi:

Tornant a la fisicalitat, la coreògrafa reivindica l’existència tangible davant la lleugeresa intranscendent del món actual i ens convida a sentir el pes dels cossos i a recordar el que som en essència: éssers vius.

Contes d’un altre món, d’una altra època. En aquest paisatge caòtic, dos éssers humans investiguen entre restes d’enderrocs, mirant de reimaginar, de sentir de nou allò que una vegada van ser, i intuint el que ha estat el passat de la humanitat. Són éssers humans innocents que, ara, converteixen aquesta runa en aliada, en jocs per entendre i evolucionar. Runa fa palesa la bellesa d’aquest passat fràgil, del qual no queda gaire res, per tal d’acollir una nova vida, un nou respir per al futur que ha de venir. Mitjançant el moviment abstracte i del cos en les seves dimensions diverses i en relació amb el pes, aquests personatges ens retornen a l’essència del que som: éssers vius. És un fet que la nostra societat actual oblida sovint, en considerar que aquest concepte és massa bàsic i tangible.

La ballarina i coreògrafa Lali Ayguadé es va formar a l’escola Performing Arts Research and Training Studios (P.A.R.T.S.) d’Anne Teresa de Keersmaeker a Brussel·les; ha ballat amb l’Akram Khan Company, i ha col·laborat amb coreògrafs i artistes com Roberto Olivan, Hofesh Shechter i Marcos Morau, i també amb la companyia de circ contemporani Baró d’evel. La seva feina, segons explica ella mateixa, “es basa en l’exploració de l’abstracció de la dansa o del moviment, posant-lo en una situació concreta que el converteix en una cosa més conceptual”. Va ser una de les protagonistes del curt Timecode, premiat al Festival de Cannes, als Goya i als Gaudí i candidat a l’Oscar al millor curt el 2016. Al Grec Festival de Barcelona, l’hem vista ballant amb l’artista francomarroquí Guilhem Chatir (Here; Grec 2019) i interpretant la coreografia Underneath (Grec en obert; 2020). Entre altres, també ha creat la trilogia formada per les coreografies Kokoro (2015), iU an Mi (1017) i Hidden (2020), premi a la millor coreografia als premis Butaca 2021.

Crítica: Runa - Lali Ayguadé

06/07/2022

Una Lali Ayguadé més vaporosa que mai

per Jordi Bordes

L'expressivitat i plasticitat en els treballs de Lali Ayguadé estan més que contrastats. Probablement, la seva trilogia de l'ànima (Kokoro, Iu an me i Hidden) li ha forjat,ara, una base més teatral. La mirtada externa del dramaturg Jordi Oriol es pot intuir en aquest nou muntatge. Ara, aquesta peça es construeix a partir de dos personatges concrets que deuen tenir un relat, una relació, una situació (que recorda a un cau en un territori en guerra com el de Final de partida beckettià). Però, aquests elements que assenten el moviment, que el situen en un espai i temps real reconeixible és també vaporós. I és cada espectador el que vibra i connecta en punts diferents fins a construir trames paral·leles, sentits metafòrics amb els objectes que van més enllà d'una sola lectura. La llibertat amb què Lali Ayguadé es dota per crear l'ofereix al públic, generosament. Sense arribar al matís del clown de Refugiée poetique, de Claire Ducreux, l'àura d'aquesta parella (la pròpia Ayguadé i Lisard Tranis), entre romàntica, somniadora i tràgica, envaeix l'espai i el carrega d'alt voltatge de moviment. Es produeix una màgia com lisèrgica, en què entraries al cau, l'endreçaries, els abraçaries i compartirieu una estona d'escolta de tocadisc.

El recurs del fosc permet imaginar els quadres (sobretot a l'inici) en una mena d'el·lipsis temporals que fabula sobre una trobada de l'espai i les dues ànimes bessones, transitant dins de l'amagatall i, puntualment, fora amb una mena de boira que tot ho cobreix i que podria ser mortal. El moviment precís, l'emoció que es reflecteix al rostre (davant de la neutralitat de la NDT a la inauguració del Grec, per cert), l'espai caòtic i transformador (com ara el sofà que té dues posicions) recorda a les inquietants peces dels Peeping Tom (À louer, Moeder, Vader...)

Cal celebrar la tornada d'Ayguadé a escenari. Perquè té un pes específic inequícov. Darrerament, només apareixia en coreografies seves de carrer. Aquesta peça, de sala, està cridada a ser el bateig d'una gran part del públic a la dansa contemporània. És tendre, còmplice, abstracta i molt agradable de veure amb uns moviments mplis, de compenetració dels dos intèrprets que rodolen per terra amb un vestuari ample, volàtil, com la mateixa coreografia.