Vader (Pare)

Teatre | Dansa

informació obra


Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, Theater im Pfalzbau (Ludwigshafen), Royal Flemish Theatre-KVS (Brussel·les), Hellerau European Center for the Arts (Dresden), Les Théâtres de la Ville de Luxembourg, Théâtre de la Ville (París), Maison de la Culture (Bourges), La Rose des Vents (Villeneuve d'Ascq), Le Printemps des Comédiens (Montpeller)
Direcció:
Franck Chartier
Companyia:
Peeping Tom
Dramatúrgia:
Gabriela Carrizo
Ajudantia de direcció:
Gabriela Carrizo, Seoljin Kim, Camille De Bonhome
Intèrprets:
Leo De Beul, Marie Gyselbrecht, Hun-Mok Jung, Simon Versnel, Maria Carolina Vieira, Yi-Chun Liu, Brandon Lagaert, Eurudike De Beul
Composició musical:
Raphaëlle Latini, Ismaël Colombani, Eurudike De Beul, Renaud Crols
Il·luminació:
Peeping Tom, Giacomo Gorini
Vestuari:
Peeping Tom
Escenografia:
Peeping Tom, Amber Vandenhoeck
Sinopsi:

La companyia que va seduir els espectadors del Grec 2012 amb l’aplaudit muntatge "32 rue Vandenbranden" porta a Barcelona la primera part d’un tríptic de dansa i teatre sobre pares, mares i fills.

Vader transcorre a la zona de visites d’una llar d’avis, els alts murs de la qual suggereixen que l’acció té lloc a les profunditats. Al mig de les tenebres, en un lloc entre el món dels vius i el món dels morts, hi ha la figura del pare, que sembla distanciar-se cada cop més de la comunitat humana. El seu progressiu esvaïment es dibuixa, no des de la història d’un ésser individual, sinó des de la mitologia del pare. En unes escenes que esclaten en acció i s’aturen sobtadament, la seva figura sembla alhora divina i ridícula, posseïdora d’una vida mental de vegades rica i de vegades desconnectada, decadent, buida. Potser el seu passat amaga un secret profund o potser és boig o víctima dels deliris. La resta de residents i el personal de la llar d’avis se’l miren divertits o amb odi, amb afecte o indiferents. La peça es desenvolupa en l’ampli territori entre la percepció i la  realitat, mostrant la manera com el temps sembla alentir-se per als més grans, igual que el ritme dels seus gestos; el discurs articulat es percep com a estàtic i la música com a soroll, o el món mateix només sembla tenir sentit com a encarnació d’un record. Amb agudesa i saviesa, Vader explora el moment en què els records (o potser són fantasies i al·lucinacions?) d’un home gran, una mena de Don Quixot dels nostres dies, amenacen constantment de convertir en fantasies les realitats de la vida diària.

Premi de la Crítica 2014 en la categoria d'espectacle de dansa internacional.

Crítica: Vader (Pare)

17/07/2014

Preciós gest i moviment per a il·lustrar una soledat commovedora

per Jordi Bordes

Peeping Tom és una companyia que amanyaga l'espectador amb unes imatges màgiques (escombres que s'aguanten dretes, bolsos il·luminats que floten, pianos que toquen sols o que absorbeixen un avi), amb un moviment de grans desplaçaments, (que dóna aire, tot i incloure'l instants d'espasmes i de cossos que s'enganxen, com magnetitzats) i amb un tema controvertit. Aquest cop es parla del pare, que en realitat és l'avi. O, millor, encara l'intern d'una residència que ningú el va a veure o que, quan hi van, ho fan tot a contrarellotge per evitar les queixes de direcció i, si cal, per denunciar que se li està robant la roba del pare. 

Vader (Pare) es mou en un espai molt abstracte. Podria ser el resultat d'un drama passat pel tamís del somni, o la tragèdia vital d'un home al final de la vida que se la vesteix de personatges tant amigables com fantasmes. Hi ha aquella tendresa que commou, de la fragilitat de la vellesa. De la seva quietud. De les seves pèrdues. Amb canvis d'ambients com les actuacions musicals i els balls setmanals, al costat de la neteja periòdica de les infermeres. 

És, en definitiva, un cop de puny al cor com ho era el treball de Romeo Castellucci, del fill que estimava un pare, incapaç de frenar el mal de panxa i embrutant-se contínuament, per desesperació d'un fill que no aconseguia sortir mai cap a l'oficina (Sobre el concepte de rostre, en el fill de Déu, Grec 2011). Aquella mirada despullada com la de Pep Pla a Zero (Grec, 2012) en la que es recordava la tradició japonesa de pujar els avis a dalt del Narayama quan ja feien nosa a casa, perquè morissin amb la pau de la Natura. Peeping Tom ho aborda amb una netedat i una honestedat preciosa. La dansa de Peeping Tom parteix de la circunferència, l'etern retorn. Hi ha precioses i divertides escenes també com la de la cantant de bossa nova que va envellint, a mesura que baixa a l'escenari. O la de la cursa de cadira de rodes per anar enlloc. Hi ha broma i somriure per a il·lustrar commovent la soledat de la vellesa.