Vader (Pare)

Teatre | Dansa

informació obra


Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, Theater im Pfalzbau (Ludwigshafen), Royal Flemish Theatre-KVS (Brussel·les), Hellerau European Center for the Arts (Dresden), Les Théâtres de la Ville de Luxembourg, Théâtre de la Ville (París), Maison de la Culture (Bourges), La Rose des Vents (Villeneuve d'Ascq), Le Printemps des Comédiens (Montpeller)
Direcció:
Franck Chartier
Companyia:
Peeping Tom
Dramatúrgia:
Gabriela Carrizo
Ajudantia de direcció:
Gabriela Carrizo, Seoljin Kim, Camille De Bonhome
Intèrprets:
Leo De Beul, Marie Gyselbrecht, Hun-Mok Jung, Simon Versnel, Maria Carolina Vieira, Yi-Chun Liu, Brandon Lagaert, Eurudike De Beul
Composició musical:
Raphaëlle Latini, Ismaël Colombani, Eurudike De Beul, Renaud Crols
Il·luminació:
Peeping Tom, Giacomo Gorini
Vestuari:
Peeping Tom
Escenografia:
Peeping Tom, Amber Vandenhoeck
Sinopsi:

La companyia que va seduir els espectadors del Grec 2012 amb l’aplaudit muntatge "32 rue Vandenbranden" porta a Barcelona la primera part d’un tríptic de dansa i teatre sobre pares, mares i fills.

Vader transcorre a la zona de visites d’una llar d’avis, els alts murs de la qual suggereixen que l’acció té lloc a les profunditats. Al mig de les tenebres, en un lloc entre el món dels vius i el món dels morts, hi ha la figura del pare, que sembla distanciar-se cada cop més de la comunitat humana. El seu progressiu esvaïment es dibuixa, no des de la història d’un ésser individual, sinó des de la mitologia del pare. En unes escenes que esclaten en acció i s’aturen sobtadament, la seva figura sembla alhora divina i ridícula, posseïdora d’una vida mental de vegades rica i de vegades desconnectada, decadent, buida. Potser el seu passat amaga un secret profund o potser és boig o víctima dels deliris. La resta de residents i el personal de la llar d’avis se’l miren divertits o amb odi, amb afecte o indiferents. La peça es desenvolupa en l’ampli territori entre la percepció i la  realitat, mostrant la manera com el temps sembla alentir-se per als més grans, igual que el ritme dels seus gestos; el discurs articulat es percep com a estàtic i la música com a soroll, o el món mateix només sembla tenir sentit com a encarnació d’un record. Amb agudesa i saviesa, Vader explora el moment en què els records (o potser són fantasies i al·lucinacions?) d’un home gran, una mena de Don Quixot dels nostres dies, amenacen constantment de convertir en fantasies les realitats de la vida diària.

Premi de la Crítica 2014 en la categoria d'espectacle de dansa internacional.

Crítica: Vader (Pare)

18/07/2014

Una joia visual que et rossega per dins

per Aída Pallarès

Vader colpeix, et sacseja i et deixa clavat a la butaca. Una joia visual que a través de la dansa i el text ens submergeix en un món de records i somni. La història se situa en una trista (o potser real?) residència de gent gran amb parets altes i llum artificial, una mena de soterrani entre el món dels vius i el dels morts. La companyia Peeping Tom llança una crítica ferotge a una societat que aparca a la gent gran quan, per edat o malaltia, comencen a requerir la nostra ajuda. Sense adonar-nos que un dia aquests joguets vells i antiquats serem nosaltres. És aquest el cuc que, més de vint-i-quatre hores després de veure Vader, encara rossega i ens devora per dins.

En aquest món d’ultratomba passat i present es mesclen fins a tornar-se indiscernibles. És real o és un somni? Vader (Pare) se situa entre la percepció i la realitat, on el món, com diu Franck Chartier, sembla tenir sentit només en la mesura que és l’encarnació d’un record. Al meu entendre, però, l’espectacle va més enllà de la vellesa i intenta apropar-se a la boirosa ment d’un malalt d’alzheimer. Quan el passat esdevé present i el mirall ens mostra la cara d’un desconegut. I el ritme d’aquestes memòries distorsionades  és, evidentment, lent i pausat com els gestos dels protagonistes. Uns records que prenen forma a través de la dansa i del moviment i per tant esdevenen, encara que sigui per uns segons, realitat palpable. Cal destacar que tot encaixa, no només dansa i text, i que llum, vestuari, espai formen part d’un tot indissoluble.

Vader ens ensenya la decadència de la vida a través de la bellesa. Peeping Tom han embolcallat aquesta primera part de la trilogia sobre la família en una atmosfera màgica convertint-la, sens dubte, en una joia visual. I al final, fins i tot la mort té un regust poètic.