Vader (Pare)

Teatre | Dansa

informació obra



Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, Theater im Pfalzbau (Ludwigshafen), Royal Flemish Theatre-KVS (Brussel·les), Hellerau European Center for the Arts (Dresden), Les Théâtres de la Ville de Luxembourg, Théâtre de la Ville (París), Maison de la Culture (Bourges), La Rose des Vents (Villeneuve d'Ascq), Le Printemps des Comédiens (Montpeller)
Direcció:
Franck Chartier
Companyia:
Peeping Tom
Dramatúrgia:
Gabriela Carrizo
Ajudant de direcció:
Gabriela Carrizo, Seoljin Kim, Camille De Bonhome
Intèrprets:
Leo De Beul, Marie Gyselbrecht, Hun-Mok Jung, Simon Versnel, Maria Carolina Vieira, Yi-Chun Liu, Brandon Lagaert, Eurudike De Beul
Composició musical:
Raphaëlle Latini, Ismaël Colombani, Eurudike De Beul, Renaud Crols
Il·luminació:
Peeping Tom, Giacomo Gorini
Vestuari:
Peeping Tom
Escenografia:
Peeping Tom, Amber Vandenhoeck
Sinopsi:

La companyia que va seduir els espectadors del Grec 2012 amb l’aplaudit muntatge "32 rue Vandenbranden" porta a Barcelona la primera part d’un tríptic de dansa i teatre sobre pares, mares i fills.

Vader transcorre a la zona de visites d’una llar d’avis, els alts murs de la qual suggereixen que l’acció té lloc a les profunditats. Al mig de les tenebres, en un lloc entre el món dels vius i el món dels morts, hi ha la figura del pare, que sembla distanciar-se cada cop més de la comunitat humana. El seu progressiu esvaïment es dibuixa, no des de la història d’un ésser individual, sinó des de la mitologia del pare. En unes escenes que esclaten en acció i s’aturen sobtadament, la seva figura sembla alhora divina i ridícula, posseïdora d’una vida mental de vegades rica i de vegades desconnectada, decadent, buida. Potser el seu passat amaga un secret profund o potser és boig o víctima dels deliris. La resta de residents i el personal de la llar d’avis se’l miren divertits o amb odi, amb afecte o indiferents. La peça es desenvolupa en l’ampli territori entre la percepció i la  realitat, mostrant la manera com el temps sembla alentir-se per als més grans, igual que el ritme dels seus gestos; el discurs articulat es percep com a estàtic i la música com a soroll, o el món mateix només sembla tenir sentit com a encarnació d’un record. Amb agudesa i saviesa, Vader explora el moment en què els records (o potser són fantasies i al·lucinacions?) d’un home gran, una mena de Don Quixot dels nostres dies, amenacen constantment de convertir en fantasies les realitats de la vida diària.

Premi de la Crítica 2014 en la categoria d'espectacle de dansa internacional.

Crítica: Vader (Pare)

18/07/2014

Bellament colpidor

per Núria Sàbat

Poques vegades un escenari permet abismar-se tan delicadament i cruel alhora en la fragilitat de la vellesa, i de provocar-nos aquella sensació indescriptible –barreja de les emocions i els sentiments més diversos– que ens pot fer viure un film de Haneke (Amour) o Kurosawa (Dersus Uzala), per exemple. El del Mercat de les Flors, dimecres passat, ho va aconseguir. Peeping Tom, la sensacional companyia belga que molts van descobrir fa dos anys al Grec (32 rue Vandenbranden) i alguns al Temporada Alta (A louer) el 2011, en són els responsables, i Vader –peça que enceta una futura trilogia sobre cadascun dels membres del nucli familiar (pare, mare i fills)–, l’obra que ho ha fet possible.

Vader (Pare) ens convida a entrar a la sala d’una residència per a gent gran, un geriàtric asèptic, de parets altíssimes i portes sense sortida, transitat per uns éssers que, de grat o per força, hi han estat abocats. Allà dins, el pèndol del temps oscil·la aleatòriament, de vegades es detura o s’alenteix fins a morir, i el ritme de l’existència es desenvolupa al marge de la tenacitat d’uns costums i hàbits diaris: l’hora dels repassos, de les visites, de retirar-se a l’habitació... La memòria s’esvaeix, es confon i el no-res s’empassa d’una glopada pares i fills que també són pares...

Però Franck Chartier i Gabriela Carrizo saben fins on es pot tensar la corda, de manera que també hi afegiran l’oxigen necessari –un bona dosi d’ironia, d’humor i de tendresa– perquè l’espectador no mori ofegat.

I al costat del dolor, la soledat o la decrepitud que traspuen escenes breus i tan admirables com la de la jove i bonica cantant que en pocs minuts arriba a la vellesa o la que plasma la feixuga tasca de calçar-se i descalçar-se, hi descobrirem la viva tossuderia a renunciar al que injustament el temps vol prendre, la veu, la música, l’amor... la voluntat d’aferrar-se a la passió que pot despertar un piano, o la deliciosa coqueteria d’un Léo rendit al seu estol d’admiradores.

Harmònicament sincronitzats i desplegant tècnica i sensibilitat, actors, cantants i ballarins confegeixen un excel·lent muntatge fruit d’un treball llarg i laboriós que, evidentment, després es reflecteix a l’escenari.