Vader (Pare)

Teatre | Dansa

informació obra



Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, Theater im Pfalzbau (Ludwigshafen), Royal Flemish Theatre-KVS (Brussel·les), Hellerau European Center for the Arts (Dresden), Les Théâtres de la Ville de Luxembourg, Théâtre de la Ville (París), Maison de la Culture (Bourges), La Rose des Vents (Villeneuve d'Ascq), Le Printemps des Comédiens (Montpeller)
Direcció:
Franck Chartier
Companyia:
Peeping Tom
Dramatúrgia:
Gabriela Carrizo
Ajudant de direcció:
Gabriela Carrizo, Seoljin Kim, Camille De Bonhome
Intèrprets:
Leo De Beul, Marie Gyselbrecht, Hun-Mok Jung, Simon Versnel, Maria Carolina Vieira, Yi-Chun Liu, Brandon Lagaert, Eurudike De Beul
Composició musical:
Raphaëlle Latini, Ismaël Colombani, Eurudike De Beul, Renaud Crols
Il·luminació:
Peeping Tom, Giacomo Gorini
Vestuari:
Peeping Tom
Escenografia:
Peeping Tom, Amber Vandenhoeck
Sinopsi:

La companyia que va seduir els espectadors del Grec 2012 amb l’aplaudit muntatge "32 rue Vandenbranden" porta a Barcelona la primera part d’un tríptic de dansa i teatre sobre pares, mares i fills.

Vader transcorre a la zona de visites d’una llar d’avis, els alts murs de la qual suggereixen que l’acció té lloc a les profunditats. Al mig de les tenebres, en un lloc entre el món dels vius i el món dels morts, hi ha la figura del pare, que sembla distanciar-se cada cop més de la comunitat humana. El seu progressiu esvaïment es dibuixa, no des de la història d’un ésser individual, sinó des de la mitologia del pare. En unes escenes que esclaten en acció i s’aturen sobtadament, la seva figura sembla alhora divina i ridícula, posseïdora d’una vida mental de vegades rica i de vegades desconnectada, decadent, buida. Potser el seu passat amaga un secret profund o potser és boig o víctima dels deliris. La resta de residents i el personal de la llar d’avis se’l miren divertits o amb odi, amb afecte o indiferents. La peça es desenvolupa en l’ampli territori entre la percepció i la  realitat, mostrant la manera com el temps sembla alentir-se per als més grans, igual que el ritme dels seus gestos; el discurs articulat es percep com a estàtic i la música com a soroll, o el món mateix només sembla tenir sentit com a encarnació d’un record. Amb agudesa i saviesa, Vader explora el moment en què els records (o potser són fantasies i al·lucinacions?) d’un home gran, una mena de Don Quixot dels nostres dies, amenacen constantment de convertir en fantasies les realitats de la vida diària.

Premi de la Crítica 2014 en la categoria d'espectacle de dansa internacional.

Crítica: Vader (Pare)

19/07/2014

El temps que s'escola i el temps que retorna

per Iolanda G. Madariaga

Dur, irònic, divertit, tendre i, per sobre de tot, contundent és Vader (Pare) de Peeping Tom dirigits per Franck Chartier amb dramatúrgia de Gabriela Carrizo. És també la primera part d'una trilogia sobre pares, mares i fills de la prestigiosa companyia belga en una coproducció internacional que s'inaugura amb aquest espectacle impressionant. Com en altres produccions de la companyia, l'espai escènic -el lloc- esdevé instrument principal i caixa de ressonància de l'espectacle: un espai creat sobre referents reals però amb subtils deformacions que li confereixen un punt d'oníric, com si d'una obra de René Magritte es tractés. En aquesta ocasió el lloc és l'espai social d'una residència d'avis: menjador, sala d'estar i petit teatre; un espai només en aparença normal perquè aviat entendrem que l'única llum "natural" procedeix d'unes claraboies i d'uns alts finestrons tan bruts com impracticables. De antic color verd hospitalari, les altíssimes parets donen un aire lúgubre a l'estança. Al fons i en alt, una porta amb un retall de vidre esdevé una talaia d'observació d'allò que esdevé a la sala. L'espai on conviuen residents, cuidadors i visites és un espai de trobada de realitats diverses, però, sobre tot, és el lloc on s'enfronten Cronos i Kairós: el temps com a successió implacable i el moment just/oportú (el temps de la creació, del joc, de la fantasia, de la màgia, també del record). Aquesta batalla mitològica està encarnada aquí per un fill que arrossega literalment al seu pare (Leo De Beul) a la residència, el lliura a les urpes de la institució i li promet anar a visitar-lo tots els dilluns durant mitja hora. Actors que s'interpreten a si mateixos, objectes que cobren vida, ballarins/contorsionistes, personatges que es transformen en d'altres i una banda sonora popular -amb una interpretació molt particular- són convocats per interpretar tant els rituals  quotidians com les fantasies dels personatges. Emparats en un joc d'ocultació magistral, els Peeping Tom ens introdueixen en una realitat on passen coses extraordinàries, quasi màgiques, que ens deixen bocabadats. I malgrat això, Vader no deixà de ser una emocionant reflexió sobre la vellesa i el trànsit cap a la mort.