Vader (Pare)

Teatre | Dansa

informació obra



Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, Theater im Pfalzbau (Ludwigshafen), Royal Flemish Theatre-KVS (Brussel·les), Hellerau European Center for the Arts (Dresden), Les Théâtres de la Ville de Luxembourg, Théâtre de la Ville (París), Maison de la Culture (Bourges), La Rose des Vents (Villeneuve d'Ascq), Le Printemps des Comédiens (Montpeller)
Direcció:
Franck Chartier
Companyia:
Peeping Tom
Dramatúrgia:
Gabriela Carrizo
Ajudant de direcció:
Gabriela Carrizo, Seoljin Kim, Camille De Bonhome
Intèrprets:
Leo De Beul, Marie Gyselbrecht, Hun-Mok Jung, Simon Versnel, Maria Carolina Vieira, Yi-Chun Liu, Brandon Lagaert, Eurudike De Beul
Composició musical:
Raphaëlle Latini, Ismaël Colombani, Eurudike De Beul, Renaud Crols
Il·luminació:
Peeping Tom, Giacomo Gorini
Vestuari:
Peeping Tom
Escenografia:
Peeping Tom, Amber Vandenhoeck
Sinopsi:

La companyia que va seduir els espectadors del Grec 2012 amb l’aplaudit muntatge "32 rue Vandenbranden" porta a Barcelona la primera part d’un tríptic de dansa i teatre sobre pares, mares i fills.

Vader transcorre a la zona de visites d’una llar d’avis, els alts murs de la qual suggereixen que l’acció té lloc a les profunditats. Al mig de les tenebres, en un lloc entre el món dels vius i el món dels morts, hi ha la figura del pare, que sembla distanciar-se cada cop més de la comunitat humana. El seu progressiu esvaïment es dibuixa, no des de la història d’un ésser individual, sinó des de la mitologia del pare. En unes escenes que esclaten en acció i s’aturen sobtadament, la seva figura sembla alhora divina i ridícula, posseïdora d’una vida mental de vegades rica i de vegades desconnectada, decadent, buida. Potser el seu passat amaga un secret profund o potser és boig o víctima dels deliris. La resta de residents i el personal de la llar d’avis se’l miren divertits o amb odi, amb afecte o indiferents. La peça es desenvolupa en l’ampli territori entre la percepció i la  realitat, mostrant la manera com el temps sembla alentir-se per als més grans, igual que el ritme dels seus gestos; el discurs articulat es percep com a estàtic i la música com a soroll, o el món mateix només sembla tenir sentit com a encarnació d’un record. Amb agudesa i saviesa, Vader explora el moment en què els records (o potser són fantasies i al·lucinacions?) d’un home gran, una mena de Don Quixot dels nostres dies, amenacen constantment de convertir en fantasies les realitats de la vida diària.

Premi de la Crítica 2014 en la categoria d'espectacle de dansa internacional.

Crítica: Vader (Pare)

17/07/2014

Una història dramàtica, excel•lentment interpretada, sobre la figura del pare i el fet de ser ancià, que cala i va directe a

per Montse Otzet

Vader conté un denominador comú que l’uneix als espectacles que s’han vist a Barcelona de la companyia Peeping Tom , Le Salon (2006) i 32 rue Vanderbranden (2012):  l’especial atenció que donen els seus directors Franck Chartier i Gabriela Carrizo a la vellesa i a la decadència dels entorns.

Vader, recau sobre la figura del pare com a eix principal d’aquesta història que succeeix en una llar d’avis, uns ancians que viuen entre tenebres sota les amenaces dels cuidadors i en un món on els records es difuminen i la fantasia es confon en la realitat.

En aquesta antesala de la mor arriba un avi literalment arrossegat per terra pel seu fill que el deixa a la residència amb la promesa que l’anirà a veure el dilluns vinent. Entre crits d’angoixa i una resignació imposada l’avi recupera la seva respiració habitual i entra a formar part d’aquesta comunitat que viu entre tenebres. A poc a poc, Leo De Beul, nom del personatge i de l’actor que magistralment l’interpreta,  emergeix com un ser entranyable amb un caràcter

que només conserven aquells avis savis de la vida que, malgrat estar en un pou sense fons, són capaços de provocar moments t irònics, surrealistes i donar respostes amb una picardia quasi infantil.

Franck Chartier i Gabriela Carrizo han sabut donar un colpidor entorn de la història materialitzat per unes altíssimes parets, on només hi ha una diminuta finestra a tocar del sostre, i per unes brutes i petites claraboies. Dins aquest marc lúgubre hi ha situades dues llargues taules, espai on mengen els avis, i un entarimat sobre el qual tenen lloc concerts interpretats sense esme i accions surrealistes. De forma encertada, la història avança sense estridència ni caure en topics, si bé cala i va directe a l’emoció i a crear empatia davant escenes tendres, angoixants i també divertides.

La lentitud dels moviments dels avis contrasta amb el neguit i la gestualitat accelerada dels cuidadors. Una gestualitat sense límits que sobrepassa el llenguatge de la dansa per accedir, en determinants moments, al del contorsionisme. Gran encert el fet de reunir aquestes dues dinàmiques per remarcar els mons oposats d’una història que mostra com els que avui són fills, en un futur no llunyà seran pares, és a dir, ancians.

La interpretació que fan els membres de la companyia és excel·lent i cadascun d’ells, en el rol que han creat, aporten un bon desplegament de matisos. Per part seva, els figurats no es queden enrere i donen una rèplica encertada com a avis que viuen entre la percepció i la dura realitat.