La companyia Joglars ja no és la companyia Joglars des de fa temps. Això ho sap tothom i no és profecia. Però Ramon Fontserè, l'hereu de la troupe i amic íntim d'Albert Boadella, continua amb la patent de la casa convençut que el paper que van jugar els Joglars quaranta anys enrere encara és possible avui.
La sàtira és necessària i sana, sí. Per això la sàtira dels temps daurats dels Joglars va ser ben rebuda i aplaudida perquè va ser capaç de gratar en les entranyes de qüestions i de personatges que semblava que no es podien tocar mai.
A banda de l'obra «La torna», el judici militar que va patir i la fugida rocambolesca de Boadella ajudat per companys d'ofici que van protagonitzar els primers clams a favor de la Llibertat d'Expressió, hi ha qui esmenta sempre «Operació Ubú» on els Joglars, el 1981, amb la conxorxa del Teatre Lliure d'aquell temps dirigit per Lluís Pasqual, van jugar amb el president Jordi Pujol molt abans que les circumstàncies actuals juguessin també amb ell. Després, el 1995, Albert Boadella va repescar aquell muntatge («Ubú President») i el 2001 els Joglars amb el títol «Ubú President o els últims dies de Pompeia» la van incorporar a la trilogia de figures catalanes: la de Josep Pla, el 1997 («La increïble història del Dr. Floit & Mr. Pla»), i la de Salvador Dalí, el 1999 («Daaalí»).
Quan ara, els Joglars de Ramon Fontserè han optat per caricaturitzar —o ridiculitzar més aviat— el procés d'independència de Catalunya amb la figura de Santiago Rusiñol com a cap de turc, els temps han canviat prou i la sàtira arriba desfassada, repetitiva, sospitosament teledirigida des de posicions catalanofòbiques i dramatúrgicament insípida.
Se salva, esclar, el treball escènic, la interpretació del mateix Ramon Fontserè —que és un actor de cap a peus que no hauria de deixar-se degradar per passions estèrils heretades de l'autoodi— i només pel que fa a l'embolcall de «Señor Ruiseñor» es retroba la tècnica actoral dels Joglars de raça, sense que el guió superi la sàtira que avui exerceix brillantment des de fa 15 anys en un altre registre, per exemple, el programa «Polònia».
Segurament que «Señor Ruiseñor» ha estat molt ben vist en la gira que han fet els Joglars per teatres espanyols, com un complement del «A por ellos!» i la intoxicació política i televisiva que els espectadors de fora de Catalunya han rebut en relació al procés d'independència. Però l'efecte, aquí, no pot ser mai el mateix quan més de 2 milions de catalans van votar perquè van voler, van rebre cops de porra per haver votat, i perquè encara hi ha milers de represaliats, i perquè hi ha presos polítics i exiliats.
¿Es pot prescindir de la visió de la patètica imatge del mateix Albert Boadella dansant con un bufó amb un paraigua davant la residència de Waterloo i no relacionar-la amb la bilis que «Señor Ruiseñor» desprèn? ¿Es pot prescindir del paper d'Albert Boadella en la fundació del partit nacionalespanyolista de Ciutadans, ara ja tocat i enfonsat, i embrió de la puixança de la ultradreta de Vox?
És deshonest que els Joglars utilitzin el nom de Santiago Rusiñol per a uns interessos concrets que l'autor de «L'auca del senyor Esteve» segurament no signaria si fos viu. A vegades personatges mítics com ho és el mateix Rusiñol poden donar sorpreses. Utilitzar-les, ni que sigui sota l'empara de la ficció, quan no es poden defensar és un joc brut que la Llei de Propietat Intel·lectual hauria d'incloure en el seu articulat.
Per molt que disfressis Rusiñol de jardiner de Parcs i Jardins, Rusiñol es queda. Per molt que converteixis el Museu Rusiñol en Museu de la Identitat Catalana, Museu Rusiñol es queda. Vull dir que un recurs que s'assembla molt a un dels recursos de «Polònia» —el d'aquell conserge amb barba d'un museu que de tant en tant fa visites guiades amb un grup de turistes per ensenyar-los com eren i què feien certs personatges del passat—, quan puja a l'escenari ni que sigui de la mà dels Joglars actuals desprèn un perillós «déja-vu» sense que això signifiqui que hi hagi plagi, més aviat migradesa de guió.
¿Què ha succeït perquè allò que era rebut com a sàtira dels Joglars d'abans s'hagi convertit, en els Joglars d'ara, en un simple escarni o humiliació vestit d'exercici escènic? ¿Què ha succeït perquè el públic fidel que tenia Joglars a Catalunya s'hagi fos com un bolado ni que «Señor Ruiseñor» hagi tingut el detall de versionar-se en català en representar-se a Barcelona?
¿Segur, admirats Ramon Fontserè i companyia, que passar desparcebuts per Catalunya o no actuar-hi gairebé mai en els últims anys és fruit del “fanatisme” i la “barbàrie”, com dieu, dels espectadors catalans que s'han “begut l'enteniment” i han “falsejat el passat” i no us volen veure ni en pintura? ¿No deu ser que de tant veure “fanatisme” en l'ull del veí s'acaba no veient el “fanatisme” en l'ull propi?
El paper del bufó, a aquestes alçades, està de rebaixa com la faixa. La Cort li ha aplicat un ERTO perquè s'ha convertit en Cort autònoma i ja ha après a gratar-se la panxa ella sola. Fa temps, però, que ni així aconsegueixen fer-se un tip de riure. I si la Cort no riu, el poble tampoc no està per segons quina mena de sàtira. (...)
