Santiago Rusiñol (1861-1931), nascut en el si de la burgesia catalana, simbolitza una personalitat intensa i complexa, amb una visió melancòlica, amarga i desencantada de la vida. El seu caràcter enginyós i cosmopolita fa d’ell un referent d’allò que els espanyols consideren la Catalunya cívica.
Un jardiner de parcs i Jardins ha de deixar el treball per culpa del reuma i l’ubiquen al Museu Rusiñol on farà de Rusiñol presentant les visites teatralitzades. Però al cap d’un temps, quan ell s’ha enamorat del pintor, decideixen transformar el Museu Rusiñol en el Museu de la identitat. A partir d’aquí es crea un conflicte entre dos mons: el de Rusiñol i el d’aquells que defensen la identitat, i als quals anomenen bàrbars. L’obra és una reivindicació de l’art com a pàtria universal, a partir de Rusiñol, contra les pàtries identitàries.
On són les neus d'antany? -deia François Villon a la Ballade des Dames du Temps Jadis enyorant els gloriosos temps passats... Ubi sunt? Els senyals identitaris dels Joglars són ben presents al seu últim espectacle, Señor Ruiseñor, que s’ha vist en sessió única a l'històric Teatre Joventut de l'Hospitalet. Hi ha aquell treball minuciós i precís de la gestualitat i la mímica capaços d'evocar, tot d'una, un personatge, una situació, un espai o un fet; hi ha els cants que contrafan coneguts himnes i fanfàrries, hi ha el desdoblament de personatges com aquella magnífica i Increïble història del Dr.Floït i Mr.Pla (1997); hi ha la pintura escènica realitzada 'en directe' com al soberg Daaalí (1999); hi ha la Moreneta, els putti alats i el bitxo anticlerical com a Teledeum (1983) o a Columbi lapsus (1989); hi ha l'inefable President de l'Operació Ubú (1981); etc., etc. Són ingredients que un dia van ser trencadors i espirejants. Avui, però, se serveixen estantissos, rodolant pel pedregar sense cap ni centener, davallant al territori de l'astracanada més matussera i revinguda. Tot el cabal que un dia els va fer imprescindibles en el panorama escènic del país ha estat posat al servei d'un humor anecdòtic i sense mordent, als antípodes dels Jocs Florals de Can Prosa que es va presentar al TNC (2018) i on es va demostrar com pot ser d'aguda la ploma de Santiago Rusiñol... Aquí l'han feta roma, esmussada i sucada al tinter de les aigües residuals d'allò que un temps va ser una companyia emblemàtica que ha solcat el segle XXI com una caricatura d'ella mateixa. Potser els farà riure, però al dia següent ja no en recordaran res.