El sentit de l´humor es imprescindible en qualsevol ordre de la vida y l´ humor es la millor manera de desarmar “veritats absolutes” i desemmascarar a murris i engalipadors. Como deia un popular anunci televisiu referent a la neteja, “el algodón no engaña”, i certament l´humor, com la bola de cotó mostra la brutícia d´immediat. Els-les intolerants, dogmàtics, fanàtics i manipuladors, son absolutament reticents al sentit de l´humor, els despulla i els hi produeix urticària.
Es bo, a nivell personal i com a gimnàstica terapèutica de creixement, fer-nos periòdicament la prova de l´humor. Aprendre a riure´ns de nosaltres mateixos i saber posar en solfa les nostres creences i comportaments. Si hi ha quelcom que ens retorna als instints bàsics i violents, es qüestió que ens ho fem mirar. Alguna cosa ens falla i cal corregir.
Señor Ruiseñor
Santiago Rusiñol ha estat un dels grans artistes i personalitats que han il.luminat Catalunya i Espanya en els darrers cent cinquanta anys. Lliure pensador i d´esperit universal va estar un gran pintor i un gran escriptor. La companyia Joglars utilitza la seva referència per criticar les derives sectàries i manipulacions intencionades que s´han anat produït a Catalunya en els darrers anys. L´acció està situada a Sitges, al Museu del Cau Ferrat inaugurat el 1933, dos anys desprès de la mort de Rusiñol i que guarda una bona part de la seva obra. El guia, que es vesteix de Santiago Rusiñol per mostrar el museu als seus visitants, darrerament sols japonesos, es sent plenament identificat amb la figura de l´artista de tal manera que mitjançant un elixir màgic i “morfínic”, d´efectes curts, es va transformant en ell.
Assisteix impotent i menyspreat a la clausura del Museu i en la seva transformació en el Museu de l´Identitat, que pretén demostrar que la raça catalana es superior a qualsevol altre i especialment a la dels seus veïns espanyols. Aquesta teoria es bassa en uns desafortunats escrits, no desmentits, d´un gris personatge que va arribar inclús a ser president de la Generalitat, que assevera, sense cap constància científica, que un crani trobat a la Garrotxa sempre serà superior a un altre trobat a qualsevol lloc de la geografia espanyola.
L´humor Joglars
Fidels al seu estil corrosiu, en el seu moment trencador, ara no tant, barregen l´ironia (poca), amb la sàtira i el sarcasme. La mala llet amb l´escatologia. El resultat es molt irregular i el sentit de la crítica es perd en gran part al seguir una línia unidireccional, sense contextualitzar. En aquest sentit aconsegueix ser molt més punyent i esclaridora la crítica que regularment fa el programa televisiu Polònia.
Hi han moments humorístics certament aconseguits com el d´aquest braç executor que li agafa un “parkinson galopant” cada vegada que escolta la paraula Espanya, l´home nu “identitari” que no sap com tapar-se les “vergonyes” amb una minúscula bandera que penja del seu coll, o aquest Jordi Pujol, quasi entranyable, que es dol de no tenir ni un carrer, ni plaça, ni tan sols passatge al seu nom....ell que volia passar a la història com el Moisés de Catalunya. El salfumant el deixen anar de passada amb la TVres i l´Odium Cultural.
Però en conjunt tot queda més aparent que sòlid, més epidèrmic que profund, més inofensiu que danyí. Una pena, per que hi ha molt que dir i criticar d´aquest independentisme portat d´una forma tan manipulada, exclusiva i caòtica (massa rauxa i poc seny).
Una impecable posta en escena
Queda, això sí, una impecable posta en escena i un notable treball actoral. L´espai escènic dissenyat per Anna Tusell, amb un gran ciclorama-pantalla panoràmica al fons amb un escenari ovalat inclinat davant és tot un encert. Les projeccions combinades amb les accions i un magnífic disseny d´il.luminació dissenyat per Bernat Jansá, aconsegueixen moments d´una bellesa incontestable (les pintures de Rusiñol diluint-se a la pantalla, amb l´artista en primer terme dins una febre creativa...el superb final sota un cel de tempesta..). Els actors liderats per el camaleònic Ramón Fontseré ( a l´hora director), magnífics tan en la part corporal com en la part de text. Tres històrics de la companyia, Pilar Sáenz, Dolors Tuneu i Xevi Vila i dos nous fitxatges Rubén Romero (que el vam poder veure en diversos muntatges de Perla 29, dirigit per l´Oriol Broggi i a la sèrie televisiva, Kubala, Moreno, Manchón) i Juan Pablo Mazorra (actor i director mexicà que vam poder veure en un extraordinari treball dins el monòleg, Migrante, al desaparegut Teatre La Vilella. Es a Joglars des del 2016).
Altre aspecte positiu del muntatge és l´antologia d´elements que ens recorden muntatges històrics de la seva llarga trajectòria i que amb encert ha resumit el company de www.recomana, Francesc Massip en el seu comentari: l´inefable President (Operació Ubu, 1981), la Moreneta i el bitxo anticlerical (Teledeum, 1983, i Columbi lapsus,1989), el desdoblament de personatges (L´increible història del Dr. Florit i Mr. Pla, 1997), la pintura escènica realitzada ‘en directe’ (Daaalí, 1999), tots ells muntatges memorables.
Companyia històrica de teatre
Els Joglars ha estat i és una de les companyies més importants del panorama teatral modern a Catalunya i a Espanya. Com a catalans especialment crítics amb els governs nacionalistes, van elegir en dates recents desenvolupar el seu treball fora de Catalunya, on se´ls hi van tancar espais d´exhibició. Malgrat tot, la gestació dels espectacles es realitza a l´esplèndida cúpula geodèsica que van crear en mig de la natura, prop de Pruit. Molt recomanable, visitar la seva pàgina web, https//:elsjoglars.com
Un gran, gran artista i una ment universal
Santiago Rusiñol (Barcelona, 25 de febrer del 1861-Aranjuez,13 de juny del 1931). Va ser un destacat pintor (més d´un miller d´obres, repartides per museus arreu del món i col.leccions particulars) i escriptor (més d´un centenar de títols de teatre, poesia i prosa, a més de nombrosos articles en diaris i revistes). Rebel i lliure pensador, fill d´una rica família de fabricants tèxtils, va decidir deixar els negocis per dedicar-se a l´art i a la vida bohèmia.
Va triomfar tan en la pintura, com en el teatre, sent persona molt estimada arreu (si be algunes ments tancades de Catalunya el van acusar de “botifler”, per sentir-se tan català com espanyol). El dia de la seva mort a Aranjuez, prop dels jardins que tan estimava i tan bé va pintar, va ser declarat de dol pel govern de la recent República i va seguit amb el respecte i admiració que va llaurar arreu d´on va anar.
Recentment s´han portat a l´ escena diverses de les seves obres, on es pot observar el seu encertat i gran sentit crític, Els Jocs Florals de Can Prossa (TNC, 2018, dirigit i adaptat per en Jordi Prat i Coll), des de l´humor i des del drama en l´extraordinari L´heroe (un heroi militar incapaç de superar els violents fantasmes que el persegueixen), també al TNC al desembre del 2020, sota la direcció de Lurdes Barba i protagonitzat per Manel Barceló. D´aquesta obra també en vam poder veure una notable versió, dirigida per Ferran Madico i amb Francesc Garrido protagonista, el 1998. Finalment recordem l´exitòs Gente bien de La Cubana, que va omplir el Teatre Coliseum el 2016.
text: ferranbaile@gmail.com
