Avui, no val la mateixa fórmula teatral que fa 60 anys. La peça Señor Rusiñol peca de previsible, de bromes amb un regust de rancúnia estèril, i d'un ensopiment general. Polònia (a TV3 i també com aquell musical exagerat), ja fa 15 anys que ens té ben entrenats a ser diana de les riallades, però amb una intel·ligència i empatia que la humanitza. També per als que, aparentment, volen fer gresca de totes les desgràcies del nacionalisme català, ara convertit en independentista abrandat (i que Els Joglars insisteixen en posar-lo a ml'ombra de'n Jordi Pujol). És lliure tot artista d'exposar el seu relat, i en la ficció està tot permès "menys el ridícul", com diria Tarradellas.
Avui les formes exigeixen més honestedat. El paper de l’artista és el de denunciar les estupideses del Poder i de la societat però, avui, ja no val la mirada de superioritat del bufó de la Cort. Avui, per riure’s de la societat cal demostrar que se sap riure d’un mateix. Boadella hagués fet bé d’anar i aplaudir l’Ubúadella que li van dedicar al Teatre Almeria. L'habilitat de posar el dit a la nafra del nacionalisme català és adequada si no l’utilitzen com a reclam a l’estat espanyol. Perquè ja cansa. Ben controvertida es la mirada de l’1-O de Jordi Casanovas a Alguns dies d’ahir, en canvi, a La Villaroel.
Potser per això fa anys que Els Joglars no fan temporada a Barcelona: perquè no tenen el públic que reclamaria la seva trajectòria. Com els votants de Ciutadans, els seus espectadors tendeixen a desaparèixer. I és una llàstima perquè Señor Ruiseñor, que l’han traduïda al català, té moments enginyosos com l’auca que narra la vida d’aquest artista que va passar de la bohèmia al conformisme conservador i que va resultar molt afectat per l’absenta. Aquesta beguda és el que permet a un jubilat reumàtic creure’s que és Rusiñol i atacar la transformació d’unes sales que recullen els seus quadres i el seu llegat (gran defensor d’El Greco) en el Museu de la Identitat Catalana. Un escarni de nou.
El TNC ha programat darrerament L’hèroe i Els Jocs Florals de Canprosa per demostrar que Rusiñol era més que el costumista de L’auca del senyor Esteve. En aquests dos títols Rusiñol fustigava a dreta i a esquerra. Però Els Joglars sempre grata en la mateixa llaga catalanista. Avui, un bufó ha d’admetre noves lectures; així com un crític que potser pixa fora de test. Les denúncies d’Els Joglars ja no són com el cavall d’Àtila, on no tornava a créixer l’herba; ara llisquen pel green de golf amb una tallagespa. Llàstima.
