Som a temps de revisions. Està vist que el clàssic Ubu, rei d'Alfred Jarry aguanta versions del dret i del revés. És un text tant sofert com la roba que vesteixen aquests personatges que es fumen de lloros contínuament pendent avall, tant com poden. Si Albert Boadella va construir, sobre la seva estructura una sonada versió amb Ubú, president, que caricaturitzava Jordi Pujol, ara són els de Gataro els que decideixen donar-li un tomb més i fer caricatura del mateix Boadella a Ubúadella. El punt de partida del projecte, ja és de traca i mocador.
La colla, comandada per Víctor Álvaro (Ubú), posa un mirall davant del bufó que sempre ha volgut riure's dels tirans que acaparen el poder per comprovar que el mateix bufó ha passat a ser un tirà més de la comparsa. La manera de presentar-ho, juga amb una interpretació física, (escatològicament imprescindible com demana Jarry i amb el cul retratat de Boadella a París) ben propera al treball d'Els Joglars. Les escenes han anat partint de tensar el text per trobar-hi comicitats (com les preposicions de llei, la psicòloga argentina o els passatges amb traducció simultània), de jugar amb el traç gros del clown dels de patacada i un punt d'irreverència. Tanta estrebada còmica fa perdre, per moments, el fil narratiu (no se sap si Ubú és a Polònia o ha tornat a Ibèria, o passeja pel Manzanares i el Teatro El Canal de la Comunidad de Madrid.. o tot plegat alhora, en molts moments dell passatge). Però no importa gaire perquè el pes el tenen els personatges i les seves contradiccions. Aquí, queda clar el timó de Mare Ubú (Savina Figueras) i el comportament pocasolta i ingenu de la tropa (Frank Capdet, Gemma Deusedas i Tono Saló). Aquest Ubú vol ser tirà, però en realitat és una criatura divertida incapaç de tenir una intenció clara i definitiva. Acaba executant per inèrcia, sense saber per què bona part dels seus súbdits.
El gran mèrit de Gataro és que trasllada el llenguatge d'Els Joglars (sovint considerat un punt caduc en les darreres obres com VIP o El coloquio de los perros també les que encara dirigia Boadella), i l'apropa al públic. Com també van fer amb El casament dels petitburgesos de Brecht o el Flor de nit, el musical, revisitant la peça mítica de Dagoll Dagom. Baixant els personatges al pati de butaques, la connexió amb l'espectador és directa. No hi ha moment per distreure's, el vendaval interpretatiu bufa a les cames dels mateixos espectadors de primera filera. L'exageració, tant propera, és una clatellada a la interpretació pretesament intel·lectual. Ells apel·len a la visceralitat primària. Ara, també és veritat que si es coneix la peripècia de Boadella i La torna de la torna, per exemple, la sopa té molt més regust. En definitiva, molt bona idea, ben executat i amb un resultat que, sense ser d'una denúncia crua al Poder, rebaixa els fums dels directors d'escena altius a una cort de porcs. Ubú s'emmerdra molt coherentment.
(Avís als amics de Polònia de TVC: en la trama ressonen veus de Rajoy i Pujol, per exemple).
