UBÚadella viu exiliat a Ibèria. Ostenta un dels càrrecs més alts als que culturalment pot aspirar, i l'obsessiona l'opinió que deuen tenir d'ell els polonesos, els seus anteriors súbdits.
¿El bufó admet ser "bufonat"...? Ho posa a prova la companyia Gataro i la dramatúrgia elaborada per Víctor Àlvaro quan utilitza la base teatral d'Alfred Jarry, que el 1896 ja va proposar amb 'Ubú roi' riure's del mort i de qui el vetlla. Aquí, tant el mort com qui el vetlla és només un: Albert Boadella (Barcelona, 1943), director teatral i fundador dels Joglars que, per mèrits propis, es va guanyar en temps gloriosos el malnom de "bufó", càrrec que va exercir de manera teatral i, especialment, sota l'imperi de l'expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol.
Però ja se sap que morta la cuca, mort el verí. I quan la cuca va ser destronada, el verí no va tenir on picar. I el bufó va girar cua buscant un altre palau, terres endins, on poder demostrar la seva capacitat bufonaire, tot i que pel camí va malbaratar l'agulló que el caracteritzava i les seves bufonades van anar perdent gas i fent-se cada vegada més condescendents amb la mà que li donava el gra i convertint-se en una caricatura d'ell mateix, una caricatura marcada per l'autoodi envers aquells que li havien rigut les gràcies.
'UBÚadella' fa escudella del bufó. I més que provocar-lo, utilitza el personatge públic en un fals homenatge posat-lo en el lloc del protagonista. Alfred Jarry, a finals del segle XX, va fer que el pare Ubú assassinés el rei Wenceslau de Polònia i, empès per la seva dona, una paròdia de Lady Macbeth, li prengués el poder, eliminés nobles i els espoliés les riqueses. Al final, Ubú ha de fugir de Polònia amb els seus generals. (...)