Jordi Coca es mira l'escena des de relativitat màxima. Si considera que Shakespeare i Beckett són bessons (tot i haver viscut en èpoques i països diferents), tothom hi està cridat. Segurament, per això, en el moment de major èpica, recull cites memorables d'arreu. Perquè, en un món en què tothom neix d'una mare i mor sol, tots som germans i bessons de la civilització. Per això, el prisma en què apareixen aquestes dues dones (o caldria referir-s'hi només com a éssers) és conceptual, obscur. Al terra, s'hi escampa la roba de segona mà que, només capriciosament, es rescatarà per guardar a la maleta. Cadascú triaria una peça diferent que el definís; però tothom transitaria per aquest nolloc. Es el mateix Purgatori de mala consciència, de purga de pecats, de clams a la revolta que imaginava Marc Rosich a través de dos personatges (Copi i Ocaña al purgatori); o el lloc de patir la penitència de Sartre (A porta tancada). És un espai absurd i fosc com el de La nostra parcel·la de Lara Díez Quintanilla.
En el passatge, els dos personatges es retreuen contínuament el passat: Es critiquen i es fereixen entre ells. Segurament, lamenten que ja no són a temps d'alçar-se contra el Poder que les ha mantingut sota d'una mena de sostre de vidre. Coca no se sent obligat a pescar fragments de les obres dels clàssics perquè dialoguin entre ells: Prefereix captar-ne l'essència (el dolorós Lear cec que no entén com no mor després de caure d'un aparent abisme; o l'existencialisme de Beckett, que retreu i genera incomoditat i estranyesa a parts iguals). Busca els punts de contacte i hi estableix un lligam que, en realitat, permetria vincular-los amb moltes altres autories, sensibilitats i lluites. Lluny de presentar un espai realista es queda en el teatre conceptual, de les idees, que dona lloc a riure's de l'absurditat del món quotidià, i que provoca interrogar-se sobre les raons per sentir-se viu i de comportament compromès.
La mort i l'oblit estan cada cop més a tocar. I aquells que es van emocionar pels canvis del Maig del 68 (que no es van produir) veuen desenganyats com altres il·lusions com les del 15M per exemple, també han perdut el seu vigor, en aquest espai de consumisme capriciós, de seduccions materials estèrils que ofeguen i enganyen la vida. Coca proposa una mirada cruel al passat, que no arriba a tenir la radicalitat naturalista de Iago Pericot (Adam & Eva): Coincideix, en tot cas, a reivindicar que, des de la maduresa, també hi ha espai per a la denúncia i per a l'advertència. No deixeu que els somnis s'adormin, ni que les consignes simplifiquin el discurs. La revolució encara espera.
