Shenzen

Teatre

informació obra


Direcció:
Roberto Romei
Intèrprets:
Sandra Monclús, Raphaëlle Pérez
Vestuari:
Roger Orra
Escenografia:
Roger Orra
So:
Jordi Collet
Autoria:
Raphaëlle Pérez
Sinopsi:

Signa el text Stefano Massini, un dramaturg italià, director artístic del Piccolo Teatro de Milà, que es caracteritza per produir uns textos de caràcter polític que van trobar la màxima expressió en la peça Lehman Trilogy, vista en escenaris d'arreu del món i posada en escena pel mateix Roberto Romei al Grec 2016. El tàndem autor/director repeteix ara amb un muntatge que representa una crítica a un món laboral proper a l'explotació, amb sous baixos, poc descans i contractes precaris. Sí, Massini ens parla d'unes condicions massa habituals encara a les fàbriques xineses però, de fet, converteix la Xina en un símbol per parlar-nos d'un món globalitzat en el qual les empreses i el capital han acaparat tot el poder i han deixat treballadors i població en una situació d'indefensió. Aquesta indefensió s'exemplifica perfectament en l'entrevista en la qual una examinadora sotmet quatre treballadors, als qui adreça atacs i agressives qüestions que ells reben en silenci. I és que les quatre cadires que veureu en l'escenari, absolutament nu i sense ni un sol element d'attrezzo, són buides, de manera que és el mateix espectador, assegut al voltant de l'escenari, qui ha d'imaginar les respostes i defenses d'aquests éssers silenciats. El públic, doncs, és qui ha de crear les respostes, positives o negatives, imaginar els gestos i les mirades dels treballadors i fer visibles en la seva ment els papers, les plaques o els llapis de colors a què es refereix l'actriu protagonista. I és que les paraules que pronuncia i la seva interpretació són l'únic element a l'abast d'un espectador que, convertit en còmplice del dramaturg, acull en la seva pròpia ment bona part de la representació.

Crítica: Shenzen

19/07/2018

Abuso minimalista de poder

per Elisa Díez

Gracias a la edición de este año de Factoria Grec nos pudimos colar en el segundo día de ensayo, cuando todo estaba por hacer y todo era preguntas, dudas y un mundo por descubrir. Ahora es hora de ver en qué se convirtieron aquellos problemas de la sala de ensayo.

El texto de Stefano Massini es un monólogo que nos habla de las situaciones de abuso de poder a nivel laboral, de cómo el capitalismo sólo busca favorecer la producción sin importarle lo más mínimo la situación del trabajado. Cómo por unos euros de más nos convertimos en máquinas sin ningún tipo de sentimiento y nos arrastramos hasta límites de ninguna manera aceptables.

(...)

Los espectadores de Shenzhen significa infern tienen un papel clave, quizás menor al que me hubiera gustado, pero sus reacciones y respiraciones aportan un plus a cada función. La dirección ha apostado por convertir al público en presente silente, dar todo el protagonismo a la actriz y dejar que las reacciones de los espectadores sean silenciosas. Quizás una apuesta más arriesgada con una participación más activa del público en el juego escénico que plantea Massini hubiera hecho irrespirable la escena, de aquella que te atrapa y no te deja escapar.

Eso sí, recibir la mirada directa de Sandra Monclús a escasos centímetros te impacta, te noquea, pero te causa un efecto de no poder dejar de mirarla, de análisis de gestos, miradas y movimientos para saber cuál será el siguiente paso de este juego. Su interpretación está perfectamente medida y trabajada para un público que se acepte el reto, pero ¿y si hay algún rebelde en la sala? 

(...)