Signa el text Stefano Massini, un dramaturg italià, director artístic del Piccolo Teatro de Milà, que es caracteritza per produir uns textos de caràcter polític que van trobar la màxima expressió en la peça Lehman Trilogy, vista en escenaris d'arreu del món i posada en escena pel mateix Roberto Romei al Grec 2016. El tàndem autor/director repeteix ara amb un muntatge que representa una crítica a un món laboral proper a l'explotació, amb sous baixos, poc descans i contractes precaris. Sí, Massini ens parla d'unes condicions massa habituals encara a les fàbriques xineses però, de fet, converteix la Xina en un símbol per parlar-nos d'un món globalitzat en el qual les empreses i el capital han acaparat tot el poder i han deixat treballadors i població en una situació d'indefensió. Aquesta indefensió s'exemplifica perfectament en l'entrevista en la qual una examinadora sotmet quatre treballadors, als qui adreça atacs i agressives qüestions que ells reben en silenci. I és que les quatre cadires que veureu en l'escenari, absolutament nu i sense ni un sol element d'attrezzo, són buides, de manera que és el mateix espectador, assegut al voltant de l'escenari, qui ha d'imaginar les respostes i defenses d'aquests éssers silenciats. El públic, doncs, és qui ha de crear les respostes, positives o negatives, imaginar els gestos i les mirades dels treballadors i fer visibles en la seva ment els papers, les plaques o els llapis de colors a què es refereix l'actriu protagonista. I és que les paraules que pronuncia i la seva interpretació són l'únic element a l'abast d'un espectador que, convertit en còmplice del dramaturg, acull en la seva pròpia ment bona part de la representació.
No facis cas. No caiguis en el parany. Quan algú – algú de qui depèn tant la teva millora salarial com la possibilitat de quedar-te sense salari i ben acomiadat; algú que es presenta doncs amb una posició de poder encara que ell o ella mateixa depengui també d’altres poders més poderosos – et fa una pregunta mirant-te directament als ulls, pots arribar a creure que la teva resposta té alguna importància. Però sovint, això no va així. Sovint tot està lligat i ben lligat i totes les respostes estan ja sentenciades abans que obris la boca. La resta, la farsa de la pregunta, no és més que això: una farsa. Una mena de xarada emocional encaminada tant a deixar-te en evidència i desfer les teves defenses, com – i això és encara més important – a demostrar-li a la resta de testimonis d’aquesta mena de joc qui mana de debò i controla totes les fases de tots els jocs. Que aprenguin la lliçó : l’empresa adherida a la dinàmica del capitalisme salvatge , està sempre a l’aguait. Si vas de llest o llesta amb ella tens totes les de perdre, encara que una mirada i un somriure que sembla de complicitat et pugui fer creure el contrari.
I evidentment, l’empresa que ens presenta Stefano Massini ( actual director artístic del Piccollo Teatro di Milano i autor d’aquella excel·lent “Lehman Trilogy” que vam veure fa un parell de Grecs dirigida també per Romei, i que també ens mostrava els draps bruts del capitalisme depredador ) , és d’aquesta mena. Com ja ens indica el títol de la seva obra, Shenzen significa infern : l’infern d’un sistema que amb el temps ha estat capaç de disfressar amb tàctiques participatives el seu engranatge deshumanitzat , però que sempre acaba mostrant el vestit real que hi ha sota la disfressa.
I el muntatge que ens presenta Roberto Romei del text busca precisament remarcar la naturalesa d’aquest parany. Busca fer-nos sentir receptacles d’una mirada que en realitat no està adreçada a nosaltres, i fer-nos creure que s’està esperant de nosaltres una resposta que en realitat ningú no espera escoltar perquè totes les cartes estan ja repartides. La persona delegada per l’empresa – una excel·lent Sandra Monclús, movent-se tota l’estona entre els quatre costats d’aquest quadrilàter laboral dins del qual tots ens veiem implicats - es veu doncs obligada a mantenir al llarg dels més de seixanta minuts que dura aquesta trobada amb un grup de treballadors que tenen el futur laboral penjant d’un fil aquella ambigüitat que es mou entre el punt d’aparent complicitat i la clatellada sense embuts que acostuma a venir després.
Però , malgrat l’habilitat amb la qual l’actriu resol l’ambigüitat de la posició del seu personatge, i malgrat l’encertada visualització que Romei li dona a aquesta inclusió / exclusió de tots els que assistim a la reunió, aquest infern capitalista es queda molt lluny de la complexitat i l’enginy que l’autor mostrava a costa de la familia Lehman que tant ha marcat la vida econòmica de la darrera dècada. Un cop captes el funcionament de l’estructura de l’obra, aquest es torna inevitablement un xic reiterativa, una mica massa evident i no especialment original, si tenim en compte les moltes ocasions en les que el teatre o la pantalla de cinema ens ha apropat en aquest últims anys a situacions força properes a la que construeix Massini. Shenzen s’acaba semblant així a una bona idea que s’allarga sense aportar nous estímuls, defensada això si amb convicció pels responsables d’aquest muntatge.