Shenzen

Teatre

informació obra


Direcció:
Roberto Romei
Intèrprets:
Sandra Monclús, Raphaëlle Pérez
Vestuari:
Roger Orra
Escenografia:
Roger Orra
So:
Jordi Collet
Autoria:
Raphaëlle Pérez
Sinopsi:

Signa el text Stefano Massini, un dramaturg italià, director artístic del Piccolo Teatro de Milà, que es caracteritza per produir uns textos de caràcter polític que van trobar la màxima expressió en la peça Lehman Trilogy, vista en escenaris d'arreu del món i posada en escena pel mateix Roberto Romei al Grec 2016. El tàndem autor/director repeteix ara amb un muntatge que representa una crítica a un món laboral proper a l'explotació, amb sous baixos, poc descans i contractes precaris. Sí, Massini ens parla d'unes condicions massa habituals encara a les fàbriques xineses però, de fet, converteix la Xina en un símbol per parlar-nos d'un món globalitzat en el qual les empreses i el capital han acaparat tot el poder i han deixat treballadors i població en una situació d'indefensió. Aquesta indefensió s'exemplifica perfectament en l'entrevista en la qual una examinadora sotmet quatre treballadors, als qui adreça atacs i agressives qüestions que ells reben en silenci. I és que les quatre cadires que veureu en l'escenari, absolutament nu i sense ni un sol element d'attrezzo, són buides, de manera que és el mateix espectador, assegut al voltant de l'escenari, qui ha d'imaginar les respostes i defenses d'aquests éssers silenciats. El públic, doncs, és qui ha de crear les respostes, positives o negatives, imaginar els gestos i les mirades dels treballadors i fer visibles en la seva ment els papers, les plaques o els llapis de colors a què es refereix l'actriu protagonista. I és que les paraules que pronuncia i la seva interpretació són l'únic element a l'abast d'un espectador que, convertit en còmplice del dramaturg, acull en la seva pròpia ment bona part de la representació.

Crítica: Shenzen

23/07/2018

Drama per a interpel·lar que no aguanta bé el cos a cos

per Jordi Bordes

Una multinacional envia una delegada de personal per mirar de promocionar els millors treballadors i també per evitar possibles suïcidis en els quadres més baixos de l'escala laboral. Per què estan preocupats poels seus treballadors o per què genera mala publicitat aquestes morts? En principi, és un treball que convida a provar l'espectador. A posar-lo en l'incòmode lloc dels candidats a canviar de situació laboral. Res serà igual després d'aquesta sessió. Tot s'ho juguen a una carta. Un espai similar al Bull, estrenat fa unes setmanes a la Villarroel. I que comparteix una certa coincidència amb el format original de proves d'El mètode Grönholm (per a afer laborals) i Només una vegada (per a indagar posibles vicis amb la relació de parella).

El gran problema de Shenzen (una peça dirigida per roberto romei que fa de díptic de denúncia al capitalisme juntament Lehman trilogy, també d'Steffano Massini) és que no poden interpel·lar al públic, tot i haver-se construït a curta distància. El públic envolta aquesta membre del departament de personal que fa una enquesta dura, tot i que aparentment sembli còmplice i vulgui el millor per a l'empresa i els seus treballadors. Si s'adreça a un espectador individualment com a un dels treballadors (inexistents a escena), aquest se sent obligat a respondre i, fàcilment trenca la precisió del muntatge. Potser una solució seria instal·lar una cadira per ponent (com en el musical de Nine, les dones de guido Contini). com que no pot adreçar la mirada als ulls de l'espectador, i l'actriu Sandra Monclús ha de desviar la mirada a un infinit al fons de l'escenari, perd la seva potència. I la plana es revela excessivament plana, tot i els girs i les solucions de cada una de les proves. El cinisme és superficial si no va interpel·la. si se sap, d'arrencada, perdedor. Com si només la fortuna pogués salvar els mobles. El capitalisme és pervers perquè no dóna opcions a una sortida digna i humana, en l'esfera d'una multinacional impersonal i perfeccionista. Per``o l'obra només serveix per delatar-nos tots víctimes del sistema, sense opció a sentir-nos part de l'engranatge ni tampoc amb energia per a rebelar-nos; el dard cau molt lluny de la diana, a diferència d'aquell enginyós Lehman trilogy.