Silenzio!

informació obra



Sinopsi:

L’òpera és el punt central d’aquest espectacle de la performer i coreògrafa poloneso-canadenca Ramona Nagabczyńska de Barbaro. Per tal de parlar-nos de les veus femenines, s’endinsa en l’òpera –una forma d’art performatiu que s’ha mantingut gairebé inalterada durant segles.

Tendim a associar les veus amb l’esfera simbòlica; amb significats assignats als sons. Oblidem que són la manifestació d’uns atributs físics complexos. Les veus que escapen de l’ordre simbòlic van més enllà de les convencions: no vol dir que no existeixin, només que hem perdut l’habilitat d’escoltar-les. Les pràctiques tradicionals de cant femení han trobat el seu equivalent dominant en les àries operístiques virtuoses creades per compositors mascles. És aquí on l’èxtasi de la veu original es barreja amb la refinada propaganda d’un ordre nociu.

L’antiga pràctica grega de l’aischrologia, basada en l’ús del llenguatge obscè, va sorgir dels rituals femenins. No existeix un equivalent contemporani d’aquesta pràctica –més aviat el contrari: les vulgaritats i les referències a la part abjecta del cos són pertorbadores quan provenen dels llavis de les dones.

L’aspecte polític de la veu humana es defineix no només pel significat de les paraules pronunciades sinó també, en igualtat de condicions, marcant la presència física de cossos específics.

L'espectacle s'emmarca en el cicle Katharsis 2022.

Què ens defineix? Aquesta és la pregunta que centra l’edició de Katharsis 2022, que va lligada a l’origen d’aquest programa especial en el qual ens qüestionem constantment què és teatre. Els projectes programats aquest gener intenten respondre al concepte d’identitat: què és i com influeixen en aquesta idea abstracta la nostra història personal i col·lectiva, el nostre cos, les nostres arrels i nacionalitats, la nostra classe social, el nostre gènere, els nostres desitjos i pors, i l’espai i temps que compartim amb els altres.

Crítica: Silenzio!

23/01/2022

El gargall de la noia de porcellana

per Jordi Bordes

Les figures de porcellana són com la geisha de Madama Butterfly, aparentment tot decòrum i finesa però, en realitat, ombra de les passions més ardents. El cicle Katharsis ens pregunta aquest any com ens definim. La cultura occidental té l'opera i la decoració de figures al finestral del carrer com a referents. La proposta de Silenzio! trenca amb els tòpics i ensenya una veritat amagada. Què pensarien les figures de porcellana que poden haver vist les mil i una obscenitats al salo de les visites, quan les parelles estan soles. O, encara més fosc, quina projecció malèvola podem projectar cap a la vulnerabilitat d'unes figuretes de tacte suau, pintura de colors plans i formes proporcionades. Imaginar els passatges ens ensenya una part ben fosca de cadascú. I la proposta de la performer i directora Ramona Nagabczyńska de Barbaro convida a un viatge divertit i que destripa aparences.

Les figures de porcellana projecten l'ideal de dona de la Cort: com una decoració indispensable per a lluïment de la família. Com un tresor educat en la conversa, hàbil en el piano, i servil en la intimitat. Aquest es el retrat de la primera escena en què les quatre intèrprets es deixen mirar, mentre la música clàssica simfònica ressona, lluent. Elles, mica en mica, s'atreveixen a moure els ulls, el coll, a obrir una mica més el seu mig somriure estudiat. Com si fossin intèrprets de la nodansa conviden a què el públic pugui percebre els detalls, la lluentor de les arrecades, la perfecció de les ungles: una contemplació similar a la que s'exposarien les figures en una vitrina d'un saló burgès.

En un moment de trencament de rols, les figures fines es llancen al buit en un harakiri delirant. Buscant les maneres de trencar amb el seu pòsit inalterable durant segles. La catarsi permet viatjar fins als ancestres (les dones reals que inspirarien a les de porcellana) per trencar amb els codis. I ensenyar la seva part més carnal. Amb una vulgaritat que contrasta amb els maquillatges i les sedes que acaronen el seu cos. És un joc similar a Els mots i la cosa de Carrière al de Venus in fur (també adaptat recentment al Teatre Akadèmia com a La Venus de les pells). En cada una d'aquestes morts, hi expulsen una mena d'ànima, uns budells que extirpen com si fos un fetus malformat. Elles es rebel·len a la seva vulnerabilitat i apel·len a una vida en primera línia i en primer persona del plural femení.

El que defineix les figuretes de porcellana no és la seva finesa i fragilitat. Si no allò que cadascú projecta sobre elles: Esdevenen miralls de la condició humana, més enllà de la representació ideal de la perfecció. És una bellesa que es deixa embrutar per a ensenyar una tragèdia que les empresona. S'ha acabat l'obediència de les filles de Bernarda Alba (La casa sin Bernarda); l'acceptació del destí de les tragèdies gregues (Hey, hermana!); la bona actitud a les aules (Cry babies).