Mario G Cortizo és un bateria que no es conforma a repicar baquetes. Com a compositor indaga amb altres elements (com ara, els electrodomèstics creant una simfonia domèstica quotidiana) i buscant noves formes sonores, com ara un violoncel percutiu o unes canonades que ressonen com si fos un xilòfon. En aquell batibull d'artefactes combrega amb Pascal Comelade o CaboSanRoque (No em va fer Joan Brossa, Flors i viatges). Efectivament, aquest grup va debutar com una banda que integrava el programa d'una rentadora (en comptes de moure el bombo centrifugant desplaçava una cinta externa).
L'artista no en té prou encara i decideix trobar-hi un relat amb el suport de Marc Rosich, una tesi que doni coixí als espectadors d'oïda menys experta. (També Orelles voladores, del percussionista Nilo Gallego va experimentar el so a partir de la vibració per a persones amb dificultats auditives, i va acabar convertint-se en Pràctiques de vol per a les orelles). L'anècdota de l'Stabat mater, de Pergolesi, travessa el concert i esdevé una petita lliçó de vida, de resignificar referències. llò que et propicia calma, potser arran d'una sitació insòlita, es convertei en record de violència.
Com a músic, procura que els sons tinguin l'afinació requerida. Com a artista, vol que s'integri la gravació de les gaites, les percussions amplificades amb la pandereta, un univers dramatúrgic que també explotaAndrea jiménez a Sibil-a . Só un solo és un muntatge que s'alinea en la recerca i l'arrel de Fira Mediterrània, on ja es va programar el 2023.
L'estació dels electrodomèstics atrapa més que la constel·lació d'olles perquè en la primera es comprova com la intervenció del músic transforma la partitura, mentre que el joc de picar olles i amplificar-ho es llança des de la taula de so, com qui activa un programa automàtic. Sí que és cert que el músic dialoga amb aquesta pista sonora en directe.
Diu Mario G Cortizo que tot el transporta a la seva Galícia natal, de fet, a la cuina de l'àvia. Si L'incontro, la trobada és amassant nyoquis, ara l'àvia només li permet treballar unes postres que recull la sang de la matança del porc. Si Carlos Gallardo a Cera: 500 hores de vol, el líquid va d'un cossi va a un altre fins que la cera se solidifica i sembla que desaparegui, ara l'aigua és un so rítmic catàrtic.
Diu l'intèrpret que la sang, com la cabra, sempre tira al monte. En realitat, és el record el que deriva a una nostàlgia entre dolça i amarga. Com si el fil invisible dels abismes tensés i en ressonés una sola nota de cadència tendra i amanyagadora. El músic obra en canal la seva intimitat, generós i la salpebre amb una experimentació sonora interessant.
