Sobre el fenomen de les feines de merda

Teatre

informació obra


Dramatúrgia:
Joan Yago
Escenografia:
Albert Pascual
Producció:
La Calòrica, Tantarantana
Text:
Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius, Júlia Truyol
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  


Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.

Si tens dificultats, clica aquí

La Calòrica fa una àcida radiografia del sistema laboral contemporani amb el punt de partida de l'assaig "On the phenomenon of Bullshit Jobs" de l'antropòleg i activista David Graeber. El repte és construir un espectacle iintens i directe on, entre grans dosis d'humor, reflexionen sobre què és la feina, com serveix per a identificar cadascú, què s'espera d'ella i per què se li dedica una part tant important de la vida.

Crítica: Sobre el fenomen de les feines de merda

27/02/2016

Un acudit amb doble fons sobre la precarietat laboral

per Núria Cañamares

Si al seu penúltim muntatge, Bluf, ens incitaven a donar un parell de voltes sobre què volem en diferents aspectes de la vida i ens pessigaven perquè reaccionem, a Sobre el fenomen de les feines de merda el sacseig se centra en el món laboral. Invertim molt temps i esforços en la feina i, de veritat veritat, ens compensa?

Amb el seu característic to àcid i desbordant d’humor, La Calòrica ha donat forma a les reflexions d’un antropòleg que qüestiona si algunes feines són prescindibles ja que no aporten absolutament res a ningú i, fins i tot, poden degradar el treballador. Està clar que invertir com a mínim vuit hores al dia –dia rere dia!– a fer una feina inútil és poc motivador i fructífer, però: Qui marca si és absurda o no? És així per a tothom? Es poden arribar a justificar?

Tot això es llença a l’aire amb una construcció de situacions veraces (passades per la màquina de la teatralització, és clar) que exemplifiquen la ridiculesa de la realitat. Un a un, els diferents personatges expliquen la seva vivència com si intervinguessin en una conferència focalitzada en la temàtica. D’aquí que l’escenografia simuli un estand sota el qual el públic visualitza els seus casos personals. N’hi ha de més i menys ben trobats i la dramatúrgia podria recargolar-los més, però tots són propers –ens poden haver passat o coneixem algú a qui li poden haver passat– i tenen el punt de crítica intel·ligent i múrria que, alhora, diverteix.

La combinació de la dosificada radiografia social amb moments musicals, coreogràfics i surrealistes munten un còctel àgil, entretingut i planer que fa de la precarietat laboral un acudit amb doble fons. Una proposta simpàtica que parodia un sistema que, malauradament, encara dóna per molt més.


L'enllaç a Youtube no està disponible.

Trivial