El vent només té la garantia que existeix quan impacta en un altre cos. Quan algú el sent. Quan la vida d'una persona es escàpola perquè no se sent bé tal i com és i se sent incòmode donant-se a conèixer als altres, busca la sortida del vent. Fugir. Volar. Desparèixer. Hans Richter és aquest caràter atormentat, disgustat de sí mateix i que, tot i així, busca una última resposta de l'altre. Com si volgués escoltar el ressò que torna després d'haver llençat un mar, a l'horitzó. Li contesta Manuel Barceló, provant d'amanyagar-lo, de donar motius per seguir descobrint la vida. Aquest segon personatge es deixa persuadir per agafar una barca i apropar-se al límit de la cala. L'alta mar sembla perillosa; no accedeix a seguir fins a una roca una mica més enllà, fins que no ha comprovat que la mar és tranquila. En aquest silenci, en aquesta pau de llagut que es mou calmosament per les onades que el bressolen, l'amic troba una certa pau. Es reconcilia amb la vida momentàniament. Però en realitat, el que es proclama que és el vent, necessita una compan yia també per desaparèixer. així queda clara la seva decisió que si hagués pres sol, no tindria el matís. Com el vent, aquest personatge necessita l'altre per rebotar-hi la seva incomprensió.
El text hermètic de Jon Fosse obliga a baixar-lo a terra, a atorgar-li un cos i una vida concreta, que no es desvetlla. Aquesta peça va passar desapercebuda en la presentació del Grec 2011 amb la direcció de Patrice Chéreau (I am the wind), probablement per patir una incompatibilitat de dates al calendari d'aquell any. Ara, en versió catalana, dirigida per Marc Chornet, mira d'impactar en la platea del Teatre Akadèmia. Farà temporada a la tardor en aquesta mateixa sala, en principi. La duresa de la situació i la intensitat dels actors (l'única manera perquè el text respiri, tingui vida a platea) recorda aquella recent mirada al món desesperat de Van Gogh (L'olor eixordadora del blanc) o a la intrigant Cosmètica de l'enemic d'Amélie Nothomb.
L'espai, suggerent, evoca una escullera solitària i un volum rectangular que es transforma en barca. El text es va pintant amb els blaus, els grocs i els verds projectant ombres, transmetent veus apagades, com aportant capes a un text cru, auster, que posa la temperatura a una relació però no desplega pràcticament trama. També s'utilitzen les quadrícules projectades que tant bé descrivien l'univers del psiquiàtria a L'olor eixordadora... Certament, la peça és molt més psicològica que anecdòtica. I la resolució, contràriament al que pugui sembla la seva cruesa, projecta una certa reconciliació (equivocada, o no), un alliberament necessari que també clamava Sarah Kane a Psicosi de les 4.48. I que deixa els buits i els dolors en els familiars i companys que descriu No m'oblideu mai.
