Soc una nou

informació obra



Companyia:
Zum-Zum Teatre
Sinopsi:

L’Omar i la seva família fugen d’una guerra que els ho ha pres tot i s’embarquen en una pastera amb l’objectiu desesperat d’aconseguir una vida millor. Una tempesta, però, desbarata aquesta fugida i el nen veu, terroritzat, com el mar s’empassa els seus pares i tots els seus companys de viatge.

L’Omar arriba a les costes italianes convertit en un orfe, en un refugiat, en un intern d’un centre d’acollida i, davant la por de ser retornat al seu país d’origen, s’escapa i s’amaga dalt d’una noguera. Aquesta noguera està al jardí de la Rossana Marinetti, una advocada amargada i solitària que té tot el veïnat en contra per culpa d’un seguit de denúncies estrafolàries que, dia sí dia també, interposa contra els seus conciutadans: una s’ha equivocat en els colors de les bosses d’escombraries, l’altre té una màquina de cosir que fa massa soroll i algú altre ha deixat mal aparcat el carro de la compra al supermercat.

Però alguna cosa passa quan Marinetti coneix l’Omar, perquè aquesta temuda advocada decideix representar el nouvingut en el seu judici d’extradició i es treu de la màniga un argument insòlit: “Aquest nen és una nou”. I és que una antiga llei diu que qualsevol fruit que caigui de l’arbre pertany a la persona propietària dels terrenys on ha caigut, així que... l’Omar no és un nen, és una nou i, per tant, li pertany.

Vet aquí una història de persones solitàries que porten una vida trista i grisa, de gent que, quan coneixen l’Omar, no el veuen com un nen refugiat que no encaixa en la nostra societat, sinó com un raig de vida que aporta llum a les seves fosques existències.

Soc una nou és la nova estrena de la companyia liderada pel dramaturg i director Ramon Molins, que fa molts anys que manté viu el compromís d’explicar històries per a persones adultes a partir de 4 anys, en uns espectacles que ofereixen la màxima qualitat artística. Ja va passar pel Grec Festival de Barcelona l’any 2017 (La gallina dels ous dor) i el 2019 (Polzet). Signa la història original Beatriz Osés, autora d’una història (Soy una nuez, en el títol original) que va guanyar el premi Edebé de literatura infantil l’any 2018.

Crítica: Soc una nou

03/07/2021

Falta endreça en una metàfora enganyosa

per Jordi Bordes

No s'explica. La companyia Zum Zum Teatre juga amb una història fantasiosa i molt tendra. Que resol màgicament una advocada imaginativa i que permet acollir un jove menor que ha vist com perdia els pares tot creuant la Mediterrània en una pastera. La companyia és hàbil amb la seva comicitat i les ganes d'ensenyar com es fa teatre (allà on les persones poden ser més grans que les cases i ningú s'esglaia). I ho enllaça amb un clam que ningú podria rebutjar. Sóc una nou és la fórmula per reivindicar el dret a viure d'un noi a un edifici (tot allò que cau en una finca és de la propietat). És un nou, sobretot, perquè va superar el pas del mar amb una barca petita i inestable i perquè el protagonista, dins, guarda tot el fruit: la bondat, les ganes d'aprendre i ajudar.

La companyia ha inclòs Andrés Batista com al menor víctima del naufragi. Permet ampliar la diversitat actoral a escena. També l'escenografia és imaginativa: amaga sorpreses i reutilitza (com ara les cases que, a la seva esquena es converteixen en els seients del judici al dissortat noi). És ambiciosa i té bons trucs per a fer-la ben viva i reivindicativa. Tot, doncs, hauria de desembocar en una obra que apel·la a l'emoció i que no arracona l'humor. Però l'obra s'encalla amb unes argumentacions i amb una insistència de moviment coreogràfic (aparentment innecessari) que qüestiona tots els trumfos. El treball, a més, aparentment de teatre familiar, planteja uns acudits i una reflexió que la canalla més petita difícilment podrà seguir. És una peça que s'enfila en edats més difícils de públic com ja deuria fer amb La camisa de l'home feliç.

El problema és que l'argumentari que ha de donar accès al menor al seu dret a viure on vulgui cau en uns paranys perversos, que es poden malinterpretar fàcilment: un noi immigrant només té dret a viure a Catalunya si salva el gat del fiscal, si regala sabates vermelles a la dona a que li ha ocupat el pis, que ajuda a cuidar l'hort al veí? Està molt bé que el jove sigui tant generós i voluntariós, però el dret a viure on sigui el protegeixen els Drets Humans. Volent ser tolerants i resilients, deixen unes trampes que no els hi fan cap favor. En aquest debat sobre com integrar temes d'acollida i que la protagonitzin intèrprets que s'identifiquin amb els immigrants per la seva semblança és molt més revelador que la història sigui ajustada a qui fa cada paper (tot i que, evidentment, és imprescindible que hi hagi major colors de pell a l'escenari.) En aquest sentit, ben diferent són altres treballs que sí que han escoltat a partir de la realitat com Camí a l'escola o Sopa de pedres, per exemple.

Un altre dels perills de falta de connexió (que es deu al to de l'obra respectge els espectadors que convoca) és que la dramatúrgia enfili cap a una comicitat que desatèn el to dels personatges (seria lògic que una advocada geniüda volgués salvar un noi que li ha ocupat el seu pis?). La gallina dels ous d'or podria ser còmicament surrealista perquè la trama li permetia, per exemple. Aquesta té uns condicionants que no aconsellen estirar tant la farsa.

Per últim, es pateix d'una certa borratxera d'espai escènic, Dona tant de joc que s'obvia el ritme de la peça per esnsenyar cada racó. Amb una endreça imprescindible (tot i que l'obra hagi rebut el premi a millor direcció i interpretació a Feten 2021), es podria retirar tot allò que fa nosa i provar que la peça es dirigeixi honestament al públic que li correspongui. Quan aconsegueixi això, serà molt més revelador. Ara és només una enganyosa metàfora per enredar la Justícia. No s'explica; no cal. Ara són els Drets Humans els que el protegeixen, símplement.