Som al tram final del solstici. Fins aquest moment ni les tempestes marítimes, ni els vents huracanats, ni les més diverses demostracions de força que ha realitzat la natura tot sacsejant intensament els catorze cossos dels integrants de la companyia, han aconseguit esborrar la tonalitat blanca que domina l’espai escènic. Un espai escènic que, d’altra banda, queda determinat per la versatilitat que exhibeix el conjunt de grans teles blanques en constant moviment que Blanca Li converteix en l’element visual bàsic de la seva posada en escena. Certament, les estupendes projeccions hi juguen també aquí un paper fonamental. Però fins i tot la tecnologia queda supeditada al fregolisme d’aquestes grans teles que poden passar com si res de suggerir-te les onades d’un mar embravit, a fer-te sentir que estàs observant els pics muntanyosos més alts del planeta, i tot seguit baixar de les altures per fer-te recórrer les dunes d’un desert.
Però tornem a aquest tram final. Arribat aquest moment, la companyia deixa anar per la blanca rampa de l’escenari una mena de terra negre , una sorra ben fosca que com comprovarem tot seguit, té la facultat de pigmentar la pell dels ballarins un cop aquests es rebolquin per ella tot seguint el frenètic ritme marcat per la percussió de Bachir Sonogo. Ha arribat el moment de la festa col·lectiva; una festa amb lleugers apunts d’antic ritual desfermat que , en la versió que ara ens arriba a l’escenari, ha oblidat els seus orígens més tel·lúrics per tal de lliurar-se a la gresca grupal. I en aquest moment, em va venir al cap aquell altre ben seminal ritual col·lectiu que Pina Bausch ens proposava a la seva genial visió de “La consagració de la primavera”, vista fa uns anys en aquest mateix escenari. Si no la vau veure llavors, recupereu-la mitjançant el seu enregistrament videogràfic: comprovareu com en aquella consagració ritual amb sacrificis humans de per mig , els peus dels ballarins arrossegant-se pels espais pagans (aquests sí, ben tel·lúrics) aixecaven una intensa polseguera, remarcant així encara més la visceralitat de la proposta. I aquesta visceralitat , condemnava l’espectador a integrar-se sí o sí al ritual: no hi havia escapatòria.
Doncs la sobtada irrupció del record de Pina mentre gaudia raonablement de la proposta presentada per Blanca, em va portar inevitablement a contrastar fins a quin punt dues coreografies que ens situen en un marc grupal amb certs paral·lelismes, poden representar dues concepcions radicalment diferents del que s’entén com a dansa, i del que s’entén com a espectacle. I sí; també em va venir llavors al cap no sé ben bé per què ( tot i que ho sospito ) el famós assaig de Guy Debord “La cultura de l’espectacle” , aquell assaig tan qüestionable com ple alhora d’apunts ben dignes de consideració sobre la forma com a la nostra societat ,” tot allò que un cop va ser viscut, s’ha transformat en una mera representació”.
Simplificant una mica les coses, allà on Pina em mostrava la vivència i connectava amb la memòria ancestral, Blanca em mostra la representació que no intenta anar més enllà de la representació. Que, per contra, de fet, més aviat vol que siguem tota l’estona conscients de la seva essència com a espectacle. Quelcom que d’altra banda, a nivell personal, a mi ja m’està bé, perquè sóc el primer que pot gaudir ben a gust d’un vistós espectacle, tot considerant alhora que cap espectacle pot ser acusat de superficial quan em regala emoció, o diversió de la bona, o bellesa estètica desacomplexada: arribats a aquest punt, em rellisquen les teories d’un Debord incapaç de capturar totes les dimensions que hi caben dins de l’espectacle.
Es tracta, senzillament, de no confondre les coses. El que ofereix aquest “Solstice” no és ni de lluny un gran muntatge coreogràfic: si li traguéssim tot el seu embolcall escenogràfic , tota la seva teatral posada en escena, si de cop desapareguessin les projeccions i les gran teles blanques que simulen ser altes muntanyes o onades amenaçadores, ens quedarien a l’escenari catorze cossos lliurats amb energia a una gama molt limitada de moviments tirant una mica a repetitius. Moviments pels quals s’escolen sense deixar-se mai dominar per cap tendència totes aquelles influències ( el flamenquet, la dansa urbana, els inputs que provenen de l’escena contemporània...) que han anat conformant l’estil Li, . I “Solstice” no és tampoc aquella proposta capaç d’alertar-nos sobre el patiment al qual està sotmesa la natura del nostre planeta; sobre la forma com aquest patiment davant les nostres actuacions artificials, provoca imponents reaccions naturals que venen a afegir-se a la ja de per si indomable força que mostra la natura per naturalesa. Pretendre que “Solstice” aporta quelcom en aquest sentit, resultaria un xic pretensiós. Però alhora, “Solstice” és un bon espectacle d’aquells que saben com arribar al gran públic oferint-li ( oferint-nos ) tota l’estona aquell grau d’espectacularitat vistosa que està (estem) esperant. Un bon espectacle per deixar-se enlluernar per moments sense manies, tot sent conscients alhora de l’efectisme de l’enlluernament.
