El Solstici d'estiu és el gaudi de la celebració: Pels volts de la nit de Sant Joan, el Costumari i l'actualitat (si exceptuem l'any de la pandèmia) marquen una festivitat orgànica. Abans, marcava el rellotge de recollir el gra i garantir menjar i (poca) abundància al camp. Ara, els petards i els coets són una demostració de gaudi i de voler compartir la festa amb els altres. Blanca Li ha volgut que aquest Solstice parli d'una part més fosca (aparentment): que sigui una advertència a la transformació irreversible de la Natura. A una època en què pot marcar, ras i curt, la fi de la humanitat i de bona part de les bèsties i vegetació que viu a La Terra. L'energia de la coreografia amb uns ballarins disposats a la celebració ,fins i tot amb la mascareta (puntualment) a escena fa que es converteixi en un cant a la Natura: com si ens avisés que si no la protegim, tot s'acaba.
Sí que és cert que el sostre vaporós i que la pluja d'una matèria negra (que ben bé podria ser pluja de microplàstics) o la desaparició d'algunes espècies i el quadre d'una glaciació inclement adverteixen que els canvis determinen la fi de la humanitat, però els quadres corals, amb una insistència en mostrar cossos estètics, moviments amplis i àgils amb torsions inacabables, acrobàcies quasi de fantasia, en abocar a uns quadres bells i a transmetre una festa en la jarana flamenca final el distancia dels quadres de cataclisme.
Akam Khan en el seu Xenos utilitza una mena de rampa que transforma en una trinxera de la I Guerra Mundial. En el seu ball, intens i cap endins, hi denota un dolor i una identitat que el centra. Ben al contrari és aquesta rampa de Solstice. Perquè el bullici és constant. La varietat de moviment i de quadres (coreografies corals que es jutxtapoden a solos o duets) demostra una immensa paleta de moviment de Blanca Li i els seus ballarins. El to més tribal, ressona amb la música en directe de percussió o d'un instrument tradicional de corda africà. I els cossos que fins ara havien estat jugant amb els elements de la Terra (Aigua, Foc, Terra, Aire) acaben integrant-ne el de la pluja contaminada. Però, lluny de plànyer-se o de morir-hi ofegats com il·lustrarien quadres posteriors a la II Guerra Mundial com Samuel Beckett (Els dies feliços) o Santiago Arrabal (Fando y Lis) ara sembla que aprenguin a conviure-hi. Una conclusió final espectacular, preciosa, però que sobta amb l'últim avís de la Terra que Blanca Li vol advertir, segons insisteix en el programa de mà.
Ens quedem amb l'espectaculaitat i el preciosisme, amb l'agilitat dels cossos i un esgotament físic generós i també amb una celebració de la Natura i un regust estrany perquè la brillantor de la proposta no ha aprofondit amb l'advertència, que sí que il·lustra, per exemple el Viaje a la luna ideat per Marta Pazos a partir del guió de cinema de García Lorca. El poeta grnadí no podria imaginar el canvi climàtic però sí una Nova York que l'enlluernava i el contradeia fins al col·lapse. I si Walt Whitman reinvindicava la Natura, Lorca se sentia desorientat en la capital del món. Com si fos una amenaça a la seva manera d'entendre la vida. Reivindicar la Natura és coratjós però pot sembla naïf si no s'arrela el cant en moments coreogràfics que trslladin l'espectador a un cert desconsol, a un abisme emocional.
