Suicide Notes (Notes de suïcidi)

informació obra



Sinopsi:

No parlar del suïcidi evita suïcidis? Qui tem molt a la mort és perquè també tem a la vida? Per què no són tristes les notes de suïcidi? Només es suïciden els optimistes?
Les notes de suïcidi són un intent d’entaular una comunicació. En marcar i explicar la decisió d’abandonar la vida, la sobreviuen de manera infinita.
Suicide Notes és una creació de Marc Caellas i David G. Torres que proposa reflexionar sobre el suïcidi i el tabú que representa. Un concert audiovisual a partir dels últims texts que ens van deixar brillants escriptors, artistes o músics i que un músic i una actriu celebren sobre l’escenari en una catarsi col·lectiva per seguir vius. És la preparació d’un concert i un concert, la preparació d’un suïcidi i… també la celebració de la vida.

Crítica: Suicide Notes (Notes de suïcidi)

13/01/2020

Un cant a la vida amb efectes contraris

per Jordi Bordes

Parlar de suïcidi és entrar en un terreny vetat, tradicionalment. Hi ha obres com No m'oblideu mai que, des del format verbatim, basteixen un documental dur, però respectuós. A l'adaptació de Mrs. Dalloway, fins i tot, es pot intuir un homenatge al suïcidi de Virginia Woolf, des de la ficció. Però aquest Suicide notes, que volia ser un cant a la vida (com anunciaven a la presentació del TNT, fa uns mesos) és en realitat un passatge un punt morbós i estèril. Tot i això, és destacable el format de concert, la disponibilitat de la sala (tots els espectadors tenim la certesa que morirem però la incertesa si serà una decisió pròpia o sobrevinguda, per accident o malaltia). Si pretenien fer una provocació farsesca (incomodar el públic fent ballar una mena de dansa de la mort amb tocs de pop), han fallat el tret, decididament. Fer una aposta diabòlica, excèntrica, no sintonitza gens amb la necessitat d'intimitat que es professa en el moment d'un suïcidi.

Les cartes de comiat són reveladores. Però han de preservar-se el seu moment íntim. Encara que sigui d'una estrella de rock com la de Kurt Cobain, per exemple. Perquè si és solitària la vida d'un individu popular, també cal que sigui tinguda amb compte la seva marxa. La clau d'un suïcidi és revelar la sensació d'estar sobrer al món. No cal especificar com, qui, quan, o per què. Perquè aquestes respostes, en el fons, allunyen del tret cabdal: que una persona renuncia a viure per decisió pròpia.

Suicide notes sembla un espectacle amb una bona dosi de material (la música, l'equip, les cartes) però que erren totalment el to. Voler ser trencador, un punt irreverent amb la hipocresia social, no treu que se sigui respectuós amb les persones que se suïciden i, sobretot, amb el seu entorn que viu la pèrdua com una falta personal (a més de social). Aquests dies, es pot veure Ànsia de Sarah Kane el que podria ser un avançment de la seva carta de comiat, de fet. s'hi entreveu una desesperació que l'aboca a l'abisme. Ben diferent és el cas de Les coses excpcionals. En aquest cas, d'un suïcidi, sí, hi surt un cant a les petites coses de la vida que la fan imprescindible disfrutar-les.