Teenage dream

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Guillem Gefaell, Xavier Torra, Albert Pérez Hidalgo/ Nicolás Carbajal
Escenografia:
Margherita Montavani
Vestuari:
Margherita Montavani
So:
Oscar Palenque, Guillem Gefaell
Il·luminació:
Oscar Palenque
Producció:
Projecte Nisu, Tantarantana (El Cicló)
Autoria:
Jordi Pérez i Soldevila
Direcció:
Jordi Pérez i Soldevila
Sinopsi:

Projecte NISU pretén indagar sobre la vivència de tres personatges que viuen de ple la fase de l'adolescència; tant pares com l'adolescent construeixen un món nou, de trànsit, on emergeixen noves formes de relacionar-se, nous rols, nous valors. L'adolescència és una fase de confluència de sensibilitats com el dubte, el despotisme, l'experimentació o el desbordament i també de tòpics i patrons que serveixen de fonaments pels valors de l'edat adulta.

Hem volgut recuperar un llenguatge tret de la cultura televisiva distorsionant-lo per generar un discurs sobre els moviments interns i externs que provoca l'adolescència posant en qüestió els models que ens arriben, mons comercialitzats, de colors alegres aparentant una realitat bonica però tot i així mons de cartró pedra revelant una mediocre fragilitat.

Crítica: Teenage dream

22/02/2015

Cria fills i et sortiran corbs

per Andreu Sotorra

(...) L'espectacle 'Teenage Dream' no té definició concreta o almenys no sabria quina aplicar-li. Hi ha una mica de teatre, molt. Hi ha una mica de coreografia esperpèntica, força. Hi ha una mica de música de decibels, déu n'hi do. I hi ha una mena de performance tirant a cabaret que encaixaria de primera en un concert-cafè, entre taules amb llum de peu, si sortís de l'espai convencional de l'escenari. Tot plegat en una peça breu d'una hora de durada que va entrant a poc a poc, a ritme d'escenes de repetició amb progressiu canvi de joc, i que va enganxant l'auditori, tant si és generacional teenager com si és generacional de la mal qualificada tercera edat.

L'ambientació és de color rosa... on diuen que l'amor s'hi posa. En aquest cas, l'amor paterno-filial obsessiu. Un pare i una mare que situaríem sobre la dècada dels anys setanta del segle passat celebren els diversos aniversaris de la seva filla que ha deixat la preadolescència i que entra de ple en el desori de l'adolescència. Vestidets, regalets, petonets i molt d'humor amb dos personatges (pare i mare) i el personatge absent de la presumpta filla del seu cor estesa al llit de la seva habitació.

L'espectacle engega amb un misteriós adolescent asexuat disfressat de tigre. A l'estil chansonnier, assegut dalt d'un tamboret, s'adreça a l'auditori parlant als espectadors d'una de les últimes entrevistes de Jacques Brel, l'any 1971, i d'una de les seves sentències sobre la vida i la mort. Com una mena de mestre de cerimònies, el tigre personificat introdueix algunes de les altres escenes que ridiculitzen amb humor el pare i la mare. Fins que el tigre en qüestió fa el salt definitiu i es converteix en un reflex de la banalitat televisiva imposada pels models de la factoria audiovisual Disney i les conseqüències que encara s'arrosseguen: adolescència frustrada per un món feliç que no existeix i pares desesperats per allò tan típic: convençuts que crien fills, els surten corbs. (...)

Trivial