Feu-li una ràpida ullada a la quantitat de noms emblemàtics i obres ara ja sovint mítiques que han passat per l’escenari principal del Royal Court Theatre de Londres des de inicis dels anys 50 fins ara mateix: pràcticament, us hi trobareu representats tots els autors i autores ii totes les corrents estilístiques i els moviments escènics que han sacsejat i renovat l’escena teatral britànica al llarg de les darreres set dècades. Sovint, per cert, provocant escàndols i polèmiques que han tingut una notable projecció pública . Estrenar al mateix lloc on es van donar a conèixer i/o es van consagrar creadors tan rellevants com ara John Osborne, Caryl Churchill, Conor McPherson o Sarah Kane, constitueix sens dubte una immillorable carta de representació.
Però , i a banda d’aquest escenari principal, el Royal Court disposa també d’una petita segona sala situada uns quants metres per sota de la sala gran , anomenada el Theatre Upstairs, amb capacitat per uns setanta espectadors ( gairebé com el Heartbreak Hotel de Rigola que aquestes dies estrena la seva primera producció ) i oberta a propostes sovint fins i tot més trencadores i experimentals que les que s’exhibeixen a l’escenari principal. I allà va ser justament on el món va sentir a parlar per primer cop ara fa poc més de mig segle d’un espectacle musical titulat “The Rocky Horror Show” al qual, ben aviat , aquell petit escenari que va servir com a immillorable plataforma de llançament, se li va fer veritablement massa petit. I és que ni de lluny podia imaginar-se el creador de l’espectacle que la seva creació estava destinada a convertir-se en un fenomen global a nivell mundial. Una obra de culte capaç d’arribar a audiències molt més majoritàries que les que acostumen a arrossegar els fenòmens de culte. I transformada dos anys més tard en una pel·lícula protagonitzada pel mateix sensacional Tim Curry que havia estat implicat en el projecte des dels seus inicis i per una llavors quasi desconeguda joveneta anomenada Susan Sarandon , que es va convertir alhora també en un dels més rendibles fenòmens de culte de la historia del cinema. Des de la seva estrena, aquell film rodat amb un pressupost inferior al milió i mig de dòlars, en porta ja recaptats més de 226. I des de llavors, no s’ha deixat de projectar mai en un o altre indret del món. La productora, la 20th Century Fox, l’ha continuat mantenint sempre al seu catàleg, perquè també sempre hi ha alguna sala del planeta disposada a tornar a convertir la seva projecció en una festa ben interactiva en la qual els espectadores acostumen a presentar-se disfressats , i ben disposats a cantar i ballar tots els temes que passen per pantalla, repetir les rèpliques dels personatges, i gaudir de les interrupcions que pateix la projecció quan el sarau es centra en el pati de butaques. Per cert que també Barcelona va acollir en altres temps aquesta mena de projeccions a espais com ara el Teatre de l’Eixample. I cal recordar que Rocky feia ja un primer acte de presencia escènica a la nostra ciutat l’any 1977: Oriol Tramvia la va protagonitzar llavors al Teatre Romea , en un muntatge que va ser vist en aquells dies de la transició com una aportació més als aires alliberadors del moment. Després vindria la versió dirigida per Ricard Reguant en aquest Teatre Arnau que qualsevol dia s’ensorrarà per culpa de la desídia municipal. I l’hemeroteca recull alhora la visita d’un parell de versions castellanes de l’obra que van passar pel Teatre Apolo. Tot i que la darrera visita de Rocky, la vam tenir quan , el 2015, unes quantes sales de cinema van acollir la projecció de “Rocky Horror Show Live” tal i com s’estava representant llavors al Playhouse Theatre de Londres. I si algú de vosaltres va assistir a aquella projecció, podrà reconèixer que aquell magnífic muntatge protagonitzat pel fantàstic Davids Bedella era bàsicament el mateix esplèndid muntatge del qual ara es pot gaudir al Teatre Coliseum per uns pocs dies. Una breu visita del tot imprescindible, emmarcada dins la gira mundial de l’espectacle dirigit per Christopher Luscombe que s’ha organitzat per tal de celebrar com cal aquest cinquantè aniversari. Així doncs, ara mateix el Coliseum ve a ser un teatre del West End, teletransportat cap a Barcelona gràcies als poders del Dr. Frank N. Furter, que se’ns presenta a l’escenari com “a sweet transvestite from Transsexual, Transylvania”. ICal aclarir que aquesta Transylvania, no és aquella altra Transsilvània en la qual un cèlebre comte es dedicava a repartir letals queixalades vampíriques: la d’aquest tan peculiar doctor queda una mica més lluny. Però això, si no esteu al cas i no heu vist mai abans cap versió d’aquest tan notable divertiment, ja ho anireu descobrint a mesura que avança tot plegat, un cop una amable acomodadora d’aquelles que ens els cinemes d’abans t’acompanyaven cap a la butaca llanterna en mà si entraves a mitja pel·lícula ,ens introdueixi en la mena de programa doble convertit en un únic espectacle que som a punt de contemplar.
Mentre ens canta “Science Fiction/Double Feature” , l’acomodadora ja ens ha ficat de ple dins l’atmosfera d’aquells programes dobles nodrits de pel·lícules de sèrie B que feien furor als anys 50 i 60. I que tan li agradaven al mateix Richard O’Brien, l’actor que, després d’haver participat en el llegendari primer muntatge londinenc de “Jesus Christ Sperstar” , es trobava sense feina quan va començar a donar-li forma a “Rocky”. Les pel·lícules d’aquells programes dobles n’anaven plenes de histories de ciència –ficció protagonitzades per monstres arribats d’altres planetes , essers vius mutants originats per l’ambició d’algun científic embogit, personatges clàssics del cinema de terror reciclats amb un mínim pressupost, i pèplums en els quals Steve Reeves podia lluir uns muscles que provocaven sospirs , somnis humits i fantasies sortides de l’armari. Però també abundaven en aquesta mena de packs els musicals adreçats cap a adolescents que havien descobert en els ritmes del Rock’n’Roll una via per donar-li a la sensualitat i la sexualitat un camuflatge coreogràfic. Doncs encara que l’espectacle d’Obrien no ens presenti una doble sessió cinematogràfica, si ens ofereix un llibret en el qual hi tenen cabuda un munt d’elements extrets d’aquesta mena de programes dobles : aquí tenim un divertidíssim musical amb essències de pur Rock’n’Roll en el qual ens surten al pas alienígenes arribats d’una llunyana galàxia que segueixen la petjada d’un Dr, Frankenstein amb la libido pels núvols , criatures nascudes al laboratori que llueixen un físic capaç de despertar l’enveja del mateix Steve Reeves, i innocents parelles quasi adolescents , a punt de descobrir els no binaris plaers de la carn de la forma menys ortodoxa imaginable. Un musical nascut alhora sota l’influencia d’un Glam rock que causava estralls al Londres del moment, i en qual militaven genis de l’estatura de David Bowie: una de les primeres crítiques entusiastes rebudes per Tim Curry feia precisament referència al toc bowienià de la seva interpretació. I , d’altra banda, un musical transgressor que tenia la gosadia de presentar el transvestisme i la transsexualitat com poques vegades s’havia fet abans, tret dels escenaris cabareters o clarament ubicats a l’escena gai. De fet , el mateix O’Brien que porta ja molts anys definint-se com a persona transgènere o “d’un tercer gènere”, reconeix que quan va començar a donar-li forma a l’obra, no n’era conscient del relleu que acabaria prenent en ella el transvestisme, i la projecció que això. Per cert: O’Brien, anys després, va intentar repetir la fórmula a “Shock Treatment” , una pel·lícula dels anys 80 que moltes dècades més tard va arribar als escenaris de Londres .Però , com a espectador que vaig ser d’aquelles fugaces representacions, puc donar testimoni que aquell ben distret entreteniment es trobava a força distància d’aquest ja clàssic “Rocky Show” que tan llueix ara mateix a l’escenari del Coliseum. Amb disfressa o sense ella, i tant si coneixeu els temes i domineu la coreo de l’espectacle i esteu disposats a integrar-vos en ell, com si aquesta és la primera noticia que teniu de la seva existència , no us perdeu l’ocasió de gaudir d’aquesta festa. A l’escenari, i des del mateix moment en el qual l’acomodadora comença a córrer la cortina i a descobrir-nos allò que s’amaga darrera d’ella, us hi trobareu una companyia d’intèrprets que deixa bona constància de l’altíssim nivell pel qual acostuma a moure’s sempre el millor musical anglosaxó. Exhibint una energia irresistible, creant una complicitat total amb l’espectador , tenint molta cura del so per tal que aquestes lletres que ens arriben també subtitulades es puguin captar a la perfecció, i recolzant-se en una escenografia i un vestuari que sap optimitzar al màxim els recursos dels quals es disposa en una producció en gira, els artífexs d’aquest muntatge ens conviden a comprovar que “Rocky” segueix trobant-se en plena forma... encara que els agents repressors de Transylvania ( està vist que cap galàxia se’n pot salvar d’ells) ens intentin amargar la festa.
