Poc o molt, el
públic que va acudir ahir a la Sala Hiroshima en la primera nit de ‘Titans’ al
Grec Festival de Barcelona sabia que es trobaria amb un espectacle diferent. “Salvatge,
grotesc i pertorbador”, el qualificava el programa. I a partir d’aquí, via
lliure i certa morbositat a imaginar què podia passar. Efectivament, l’artista
grec Euripides Laskaridis va descol·locar gratament el personal personificant
un ésser singular en un univers oníric que s’escapa de tota lògica espacial i
temporal.
Vestit (o
vestida?) amb un mallot rosa que li cenyeix l’embaràs, amb nas punxegut i crani
a la vista, es deixa contemplar en la quotidianitat d’algú isolat del sistema, algú
acompanyat tan sols d’una ombra que ho fa rutllar tot amb absolut hermetisme. Presumptament,
els titans són omnipotents i omnipresents ja des d’abans de la creació, però
aquest espècimen, tot i semblar que té tot el que necessita, va carregat d’anhels
i de pors i no sap gaire cap a on tirar.
En el seu món
inundat de porexpan (n’hi ha per menjar, rentar-se i treballar), els llums i
els murs poden esclafar-lo en qualsevol moment transformant-li els xiscles d’eufòria
en autèntic terror. Mentrestant, viu plàcidament ignorant l’exterior tot divertint-se
amb les interferències d’uns walkies,
cuinant i arreglant-se amb vestits i perruques a la post de planxar o,
simplement, gronxant-se i fent petites entremaliadures.
És un
personatge entranyable, innocent i amb veu de barrufet, que viu al seu propi
ritme, entre la bogeria i l’absurd. De ben segur que faria bones miques amb els
personatges de Trau. Laskaridis el broda dotant-lo d’una picaresca
expressivitat que arrenca riallades i complicitat a parts iguals. Encisa, li
veus l’ànima.
La proposta
destaca també per la capacitat d’explotar a escena els materials artístics i integrar-los
en un ric treball de llum, so i música en directe, amb els fluorescents i la
profunditat sonora com a màxims exponents. Pur art experimental fruit de la
investigació de nous llenguatges, que encaixa perfectament amb la línia
artística de l’espai independent que l’acull, la Hiroshima, centrada en la
creació contemporània amb un alt nivell de risc.
