Eurípides
Laskaridis i la seva troupe Osmosis (2009) retornen als escenaris barcelonins:
l’artista grec havia visitat L’Antic Teatre a l’abril de 2015 amb el seu
espectacle performàtic Relic. Laskaridis és un d’aquests artistes heterodoxes capaços de
crear un univers propi barrejant diferents llenguatges escènics de les arts
dites -amb poc encert- parateatrals. El cabaret o burlesque, el vodevil i el
circ són els referents d’aquest singular creador d’una qualitat plàstica-escènica
més que remarcable. A Titans -el seu darrer espectacle-, fa una incursió en la
mitologia grega, portant a escena el mite primigeni d’Urà i Gea. Els Titans habitaven
el món en la nit dels temps. Són fills, en nombre de dotze, del Cel/Urà i la
Terra/Gea. Les fonts literàries d’aquesta genealogia s’enfonsen en la tradició
oral i permetent, per tant, tota mena de llibertats interpretatives. En
qualsevol cas, el moment al qual fan referència és el d’un temps abans del
temps i, sobretot, a un temps anterior a l’Olimp de Zeus i a l’ordre patriarcal
instaurat per Apol·lo. No és estrany que ens enfrontem a una cruïlla
espai/temporal on el domini de Gea és absolut. Les forces tel·lúriques estan magistralment
representades, mentre que Urà és una mena d’ombra molt ben plasmada a escena
amb diferents recursos no necessàriament lumínics. Potser podríem distingir
alguns episodis que es vincularien a algun dels fills/es de la parella, com la
castració d’Urà per part de Cronos; però la no existència d’un fil narratiu ens
aboca a un discurs volgudament “caòtic”. Un cop acceptat el caos imperant, hom
pot gaudir amb escenes delirants construïdes amb els més impensables artefactes
escènics que inclouen la instal·lació sonora i la música en viu. Ens enfrontem a
un discurs fragmentat que busca el divertiment per sobre de tot a partir de la
sorpresa, de l’estrany, del ridícul i, fins i tot, de l’absurd. Un discurs,
però, gens banal i que entronca amb l’actualitat més sagnant i cruel; com pot
ser l’objectivació del cos femení o l’afany destructiu de la nostra
civilització. Amb tot, el que roman és el somriure als llavis i la sensació d’haver
assistit a un espectacle molt complex, malgrat la senzillesa del elements
escènics. Un espectacle com un torrent visual que ens arrossega i trasbalsa i
ens aboca a precipitar-nos a la recerca d’informació sobre aquest creador i la
seva obra. Per a mi, tot un descobriment!
