En un espai buit i indefinit, un ésser còsmic, una mena de déu sense un sexe concret però amb un ventre inflat per l'embaràs, s'asseu en un balancí, omnipotent i omnipresent. Ha estat allà, des d'abans que tot comencés, sempre necessitant la presència d'un company, una ombra imperceptible que fa girar el seu món peculiar. Diu el mite que els titans governen l'univers des d'abans i tot que existís el temps, una de les primeres invencions de la humanitat. Per què vam haver d'imaginar-los? Com ens enfrontem al que ens resulta desconegut? En aquesta fosca farsa còsmica, Laskaridis empra tant els vells mites com la seva mitologia personal, que es nodreix de la seva família, el seu país, el seu amor pel teatre de l'absurd, el circ, el burlesque i el cinema. A Titans, l'artista fa servir la seva pròpia veu i llenguatge per fer art sense prendre’s a si mateix massa seriosament.
Distingit el 2016 amb la primera Pina Bausch Fellowship, una beca que estimula la recerca de noves formes d'expressió, Laskaridis va estudiar interpretació a Atenes i direcció a Nova York. Ha treballat des del 1995 amb directors com Ro-bert Wilson i Dimitris Papaioannou (també programat al Grec 2017) i va començar a dirigir l'any 2000, tant obres de teatre com curts cinematogràfics. L'any 2009 va fundar l’Osmosis Performing Arts Co. La seva darrera creació va ser Relic, triada per participar a l'Aerowaves 2015 (un hub i festival adreçat a coreògrafs emergents europeus). El muntatge s'ha vist en una vintena de festivals internacionals i, a Barcelona, va ser programat a l'Antic Teatre.
Eurípides Laskaridis i la seva troupe Osmosis (2009) retornen als escenaris barcelonins: l’artista grec havia visitat L’Antic Teatre a l’abril de 2015 amb el seu espectacle performàtic Relic. Laskaridis és un d’aquests artistes heterodoxes capaços de crear un univers propi barrejant diferents llenguatges escènics de les arts dites -amb poc encert- parateatrals. El cabaret o burlesque, el vodevil i el circ són els referents d’aquest singular creador d’una qualitat plàstica-escènica més que remarcable. A Titans -el seu darrer espectacle-, fa una incursió en la mitologia grega, portant a escena el mite primigeni d’Urà i Gea. Els Titans habitaven el món en la nit dels temps. Són fills, en nombre de dotze, del Cel/Urà i la Terra/Gea. Les fonts literàries d’aquesta genealogia s’enfonsen en la tradició oral i permetent, per tant, tota mena de llibertats interpretatives. En qualsevol cas, el moment al qual fan referència és el d’un temps abans del temps i, sobretot, a un temps anterior a l’Olimp de Zeus i a l’ordre patriarcal instaurat per Apol·lo. No és estrany que ens enfrontem a una cruïlla espai/temporal on el domini de Gea és absolut. Les forces tel·lúriques estan magistralment representades, mentre que Urà és una mena d’ombra molt ben plasmada a escena amb diferents recursos no necessàriament lumínics. Potser podríem distingir alguns episodis que es vincularien a algun dels fills/es de la parella, com la castració d’Urà per part de Cronos; però la no existència d’un fil narratiu ens aboca a un discurs volgudament “caòtic”. Un cop acceptat el caos imperant, hom pot gaudir amb escenes delirants construïdes amb els més impensables artefactes escènics que inclouen la instal·lació sonora i la música en viu. Ens enfrontem a un discurs fragmentat que busca el divertiment per sobre de tot a partir de la sorpresa, de l’estrany, del ridícul i, fins i tot, de l’absurd. Un discurs, però, gens banal i que entronca amb l’actualitat més sagnant i cruel; com pot ser l’objectivació del cos femení o l’afany destructiu de la nostra civilització. Amb tot, el que roman és el somriure als llavis i la sensació d’haver assistit a un espectacle molt complex, malgrat la senzillesa del elements escènics. Un espectacle com un torrent visual que ens arrossega i trasbalsa i ens aboca a precipitar-nos a la recerca d’informació sobre aquest creador i la seva obra. Per a mi, tot un descobriment!