Titans

Teatre | Nous formats

informació obra



Vestuari:
Angelos Mentis
So:
Giorgos Poulios
Composició musical:
Giorgos Poulios
Il·luminació:
Eliza Alexandropoulou
Ajudant de direcció:
Dimitris Triandafyllou, Ioanna Plessa
Producció:
Maria Dourou
Autor:
Giulia Gallo, Giovanni Guerrieri
Sinopsi:

En un espai buit i indefinit, un ésser còsmic, una mena de déu sense un sexe concret però amb un ventre inflat per l'embaràs, s'asseu en un balancí, omnipotent i omnipresent. Ha estat allà, des d'abans que tot comencés, sempre necessitant la presència d'un company, una ombra imperceptible que fa girar el seu món peculiar. Diu el mite que els titans governen l'univers des d'abans i tot que existís el temps, una de les primeres invencions de la humanitat. Per què vam haver d'imaginar-los? Com ens enfrontem al que ens resulta desconegut? En aquesta fosca farsa còsmica, Laskaridis empra tant els vells mites com la seva mitologia personal, que es nodreix de la seva família, el seu país, el seu amor pel teatre de l'absurd, el circ, el burlesque i el cinema. A Titans, l'artista fa servir la seva pròpia veu i llenguatge per fer art sense prendre’s a si mateix massa seriosament.

Distingit el 2016 amb la primera Pina Bausch Fellowship, una beca que estimula la recerca de noves formes d'expressió, Laskaridis va estudiar interpretació a Atenes i direcció a Nova York. Ha treballat des del 1995 amb directors com Ro-bert Wilson i Dimitris Papaioannou (també programat al Grec 2017) i va començar a dirigir l'any 2000, tant obres de teatre com curts cinematogràfics. L'any 2009 va fundar l’Osmosis Performing Arts Co. La seva darrera creació va ser Relic, triada per participar a l'Aerowaves 2015 (un hub i festival adreçat a coreògrafs emergents europeus). El muntatge s'ha vist en una vintena de festivals internacionals i, a Barcelona, va ser programat a l'Antic Teatre.


Crítica: Titans

12/07/2017

Amb Laskaridis, els titans perden grandesa mitològica, però guanyen en proximitat i sentit de l'humor

per Ramon Oliver

Posem-li una mica d’ordre al caos! O com a mínim, intentem-ho. Que és precisament el que sembla voler  fer el tità d’aquesta brillant i imaginativa proposta creada per un Euripides Laskaridis que potser sigui en realitat una  titànida, si tenim en compte el seu evident embaràs. Bé: això tant i fa, perquè quan es tracta de posar-li una mica d’ordre – i de l’alegria, i de llum; sempre hi ha ombres com aquesta altra també titànica que es mou per l’escenari  disposades a deixar-te a les fosques!- no té sentit entretenir-se en marcar fronteres pel que fa als gèneres. Certament: els titans ja no són el que eren, si li hem de fer cas a com se’ns presenta aquest poc titànic Eurípides capaç de ficar-nos a tots i a totes a la butxaca amb una simple mirada d’aquestes plenes de tendre ingenuïtat que reparteix a dojo tot exhibint amb orgull el seu immens nas apallassat  , mentre intenta mantenir en perfecte estat les seves perruques sotmetent-les a un intens planxat.

I és que , com us deia, els titans i les titànides ja no són el que eren. Ja no semblen aquelles divinitats preolímpiques ( per allò que segons la mitologia, són anteriors als deus instal·lats a l’Olimp) que quan entraven en lluita feien tremolar l’univers sencer i eren capaces d’inspirar superproduccions cinematogràfiques plenes d’efectes especials a l’estil de “Furia de titanes”, sinó més aviat mestresses ( o amos) de casa donades a comunicar-lis  a les amigues qualsevol incidència quotidiana via mòbil, i es diria que obertes a donar molt d’amor cassola a qui sàpiga valorar –l’ho. Tot i això, i encara que el caos no permeti percebre cap mena de línia argumental definida ( ni falta que fa; aquí, cadascun es pot muntar ben a gust la seva pel·lícula) , Eurípides i Osmosis Performing Arts també saben molt bé com plasmar-te a petita escala domèstica els perills amenaçadors que desestabilitzen aquest món de porexpan i llums de neó . I  quan aquestes últimes s’insereixen a l’altre material, els efectes lumínics poden resultar ben suggestius, de la mateixa manera que quan una simple llum comença a girar en cercle a a partir d’un simple mecanisme artesanal, les ombres poden canviar l’ordre natural amb el que es projecten habitualment. Qui vol més efectes especials, davant d’un efecte tan especial?  El cert és que, malgrat les ombres amenaçadores o els focs incontrolats que es poden produir a qualsevol racó de l’escenari, el tità Eurípides t’acaba provocant la mateixa alegria que ell sembla sentir quan es posa a  gronxar-se al trapezi: en aquest caos, no hi manca ni el detall circense.