Titans

Teatre | Nous formats

informació obra


Vestuari:
Angelos Mentis
So:
Giorgos Poulios
Composició musical:
Giorgos Poulios
Il·luminació:
Eliza Alexandropoulou
Ajudantia de direcció:
Dimitris Triandafyllou, Ioanna Plessa
Producció:
Maria Dourou
Autoria:
Giulia Gallo, Giovanni Guerrieri
Sinopsi:

En un espai buit i indefinit, un ésser còsmic, una mena de déu sense un sexe concret però amb un ventre inflat per l'embaràs, s'asseu en un balancí, omnipotent i omnipresent. Ha estat allà, des d'abans que tot comencés, sempre necessitant la presència d'un company, una ombra imperceptible que fa girar el seu món peculiar. Diu el mite que els titans governen l'univers des d'abans i tot que existís el temps, una de les primeres invencions de la humanitat. Per què vam haver d'imaginar-los? Com ens enfrontem al que ens resulta desconegut? En aquesta fosca farsa còsmica, Laskaridis empra tant els vells mites com la seva mitologia personal, que es nodreix de la seva família, el seu país, el seu amor pel teatre de l'absurd, el circ, el burlesque i el cinema. A Titans, l'artista fa servir la seva pròpia veu i llenguatge per fer art sense prendre’s a si mateix massa seriosament.

Distingit el 2016 amb la primera Pina Bausch Fellowship, una beca que estimula la recerca de noves formes d'expressió, Laskaridis va estudiar interpretació a Atenes i direcció a Nova York. Ha treballat des del 1995 amb directors com Ro-bert Wilson i Dimitris Papaioannou (també programat al Grec 2017) i va començar a dirigir l'any 2000, tant obres de teatre com curts cinematogràfics. L'any 2009 va fundar l’Osmosis Performing Arts Co. La seva darrera creació va ser Relic, triada per participar a l'Aerowaves 2015 (un hub i festival adreçat a coreògrafs emergents europeus). El muntatge s'ha vist en una vintena de festivals internacionals i, a Barcelona, va ser programat a l'Antic Teatre.


Crítica: Titans

06/07/2017

Descol·locant

per Núria Cañamares

Poc o molt, el públic que va acudir ahir a la Sala Hiroshima en la primera nit de ‘Titans’ al Grec Festival de Barcelona sabia que es trobaria amb un espectacle diferent. “Salvatge, grotesc i pertorbador”, el qualificava el programa. I a partir d’aquí, via lliure i certa morbositat a imaginar què podia passar. Efectivament, l’artista grec Euripides Laskaridis va descol·locar gratament el personal personificant un ésser singular en un univers oníric que s’escapa de tota lògica espacial i temporal.

Vestit (o vestida?) amb un mallot rosa que li cenyeix l’embaràs, amb nas punxegut i crani a la vista, es deixa contemplar en la quotidianitat d’algú isolat del sistema, algú acompanyat tan sols d’una ombra que ho fa rutllar tot amb absolut hermetisme. Presumptament, els titans són omnipotents i omnipresents ja des d’abans de la creació, però aquest espècimen, tot i semblar que té tot el que necessita, va carregat d’anhels i de pors i no sap gaire cap a on tirar.

En el seu món inundat de porexpan (n’hi ha per menjar, rentar-se i treballar), els llums i els murs poden esclafar-lo en qualsevol moment transformant-li els xiscles d’eufòria en autèntic terror. Mentrestant, viu plàcidament ignorant l’exterior tot divertint-se amb les interferències d’uns walkies, cuinant i arreglant-se amb vestits i perruques a la post de planxar o, simplement, gronxant-se i fent petites entremaliadures.

És un personatge entranyable, innocent i amb veu de barrufet, que viu al seu propi ritme, entre la bogeria i l’absurd. De ben segur que faria bones miques amb els personatges de Trau. Laskaridis el broda dotant-lo d’una picaresca expressivitat que arrenca riallades i complicitat a parts iguals. Encisa, li veus l’ànima.

La proposta destaca també per la capacitat d’explotar a escena els materials artístics i integrar-los en un ric treball de llum, so i música en directe, amb els fluorescents i la profunditat sonora com a màxims exponents. Pur art experimental fruit de la investigació de nous llenguatges, que encaixa perfectament amb la línia artística de l’espai independent que l’acull, la Hiroshima, centrada en la creació contemporània amb un alt nivell de risc.