Titans

Teatre | Nous formats

informació obra


Vestuari:
Angelos Mentis
So:
Giorgos Poulios
Composició musical:
Giorgos Poulios
Il·luminació:
Eliza Alexandropoulou
Ajudantia de direcció:
Dimitris Triandafyllou, Ioanna Plessa
Producció:
Maria Dourou
Autoria:
Giulia Gallo, Giovanni Guerrieri
Sinopsi:

En un espai buit i indefinit, un ésser còsmic, una mena de déu sense un sexe concret però amb un ventre inflat per l'embaràs, s'asseu en un balancí, omnipotent i omnipresent. Ha estat allà, des d'abans que tot comencés, sempre necessitant la presència d'un company, una ombra imperceptible que fa girar el seu món peculiar. Diu el mite que els titans governen l'univers des d'abans i tot que existís el temps, una de les primeres invencions de la humanitat. Per què vam haver d'imaginar-los? Com ens enfrontem al que ens resulta desconegut? En aquesta fosca farsa còsmica, Laskaridis empra tant els vells mites com la seva mitologia personal, que es nodreix de la seva família, el seu país, el seu amor pel teatre de l'absurd, el circ, el burlesque i el cinema. A Titans, l'artista fa servir la seva pròpia veu i llenguatge per fer art sense prendre’s a si mateix massa seriosament.

Distingit el 2016 amb la primera Pina Bausch Fellowship, una beca que estimula la recerca de noves formes d'expressió, Laskaridis va estudiar interpretació a Atenes i direcció a Nova York. Ha treballat des del 1995 amb directors com Ro-bert Wilson i Dimitris Papaioannou (també programat al Grec 2017) i va començar a dirigir l'any 2000, tant obres de teatre com curts cinematogràfics. L'any 2009 va fundar l’Osmosis Performing Arts Co. La seva darrera creació va ser Relic, triada per participar a l'Aerowaves 2015 (un hub i festival adreçat a coreògrafs emergents europeus). El muntatge s'ha vist en una vintena de festivals internacionals i, a Barcelona, va ser programat a l'Antic Teatre.


Crítica: Titans

08/07/2017

Ingenuïtat titànica

per Jordi Bordes

Els Titans són uns éssers mitológics, anterior als déus de l'Olimp, amb una convivència més aviat dolorosa. Un gegant anteior a Zeus fa pensar en uns éssers maldestres, malcarats que amb el seu egoisme malmeten toit allò que totquen. Ho destrossen. Tenen una forá que no saben controlar. I els actes, per una raó misteriorsa, acaba creant l'espai possible perqué es desenvolupin els déus més tard així com els humans. Aquests Titans d'Eurípides Laskaridis són dos antagònics: la llum del dia i la foscor de la nit. El paper dels titans, de destructors, sembla una situació majoritària. Però ells donen força al tità de la llum. En realitat, un ésser gegant, maldestre però amb una alegria i felicitat que no té límits. Aquest tità li encanta el joc, lregar les plantes i té una controvèrsia en si està més còmoda vestida o prefereix anar còmoda amb el seu maillot. Pot ser d'una sexualitat ambigua (tot i el seu evident embaràs) però la seva planta és la de Bart Simpson. L'obra, interpretada sense paraules, obliga a què l'espectador imagini i contextualitzi les situacions que són, principament del tità de la llum. La maldat de la mitologia grega es transforma, ara, en una divertida ingenuütat, un quadre un tant naïf que navega pel patetisme més còmic, aconseguint quadres de gran plasticitat, sovint treballant només amb el porexpan (un material molt versàtil que ja van utilitzar l'Agrupación Señor Serrano amb el Brickman Brando Bubble Boom). I sense oblidar tampoc aquella neu incommensurable de Slava's snowShow. 

Aquesta producció grega construeix a partir de les rampoines, el detritus de la societat consumista per parlar del principi del temps, de l'arrel de la Vida, amb la mitologia dels Titans. Preciós salt de raccord.