Todo esto era campo

Dansa

informació obra


Companyia:
UnaiUna
Intèrprets:
Júlia Razquin, Claudia Bosch, Gloria Garrido, Esther López
So:
Joan Vila
Escenografia:
Isabel Joaniquet
Il·luminació:
Isabel Joaniquet
Sinopsi:

Todo esto era campo, fa referència a tot allò que deixem fora de camp en el nostre dia a dia, i sobretot en el fora de camp, de les nostres xarxes socials. És un dispositiu tecnològic que convida el públic a endinsar-se en la coreografia des d’un altre punt de vista.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Todo esto era campo

23/10/2023

Qui s'endú el gat a l'aigua? (O al TikTok?)

per Jordi Bordes

Todo esto era Campo vol fer una paròdia de la societat contemporània. De la que es refugia en la nostàlgia i de la que es deixa capturar per les xarxes socials. Tothom s'ha de confessar dependent de la Intel·ligència Artificial perquè, encara, que no hagi provat mai el Chat GPT, tots haurem llegit contingut d'algú que l'haurà posat a prova. És un contagi indirecte implacable. UnaiUna és una jove companyia que indaga des de les referències del treball al camp (Galejar) al gust de ballar com a fet social (Hacemos como que bailamos) i també s'han integrat com a ballarines i coreògrafes en peces de teatre íntim (Els ossos de Montaigne). Ara s'apropen a l'univers de la tecnologia.

És divertit fer caricatura de la modernor. Però posar una pantalla a l'escena és erigir un focus que pot dominar tota la resta.i s'acaba sucumbint a casa (Foot-ball). UnaiUna juga amb la tecnologia però no hi queda atrapada (un altre dels riscos con el Una illa de l'agrupació Sr. Serrano ja que, la investigació acaba sent, pràcticament, el tema). Però és cert que a Todo esto era campo li falta encara un filtre per poder donar un gir a la proposta. Que es produeixi alguna acció que demostri la denúncia. Perquè d'altra manera es pot llegir com la nova aplicació simpàtica per fer més seductora les aplicacions d'Instagram i del TikTok de torn. En un joc de miralls l'objecte sembla acabar pres del seu reflex. Els videos dels gatets a les xarxes són un soroll similar al dels microplàstics als oceans.

La peça, de 30 minuts de durada, encara ha de créixer fins a l'estrena. Seria bo afegir-hi alguna raó que centri la controvèrsia del títol i que posi en valor la dansa. Perquè la coreografia, que s'executa amb frescor tot i la seva exigència, té massa present entrar al quadre de la pantalla. O que la interacció amb les persones que hi apareixen mentre es fa el ball (sigui a la platea o a l'altra punta del món) tingui alguna interacció que viralitzi l'experiència (1000likes). El dilema és decidir quin és el tema i la forma que es volen hegemòniques. Coreografia és també decidir.