Contagien les ganes de passar-s'ho bé. Una festa és rodona si es congenien les ganes de ballar entre tots els convidats. La companyia de ball mallorquina Unaiuna aconseguexen que els espectadors segueixin rítmicament l'espectacle Hacemos como que bailamos. Han cosit una coreografia en la que es pot anar resseguint els preparatius d'una festa fins arribar a la catarsi definitiva, amb una celebració molt festiva. No hi falta el confetti, ni la música més icòmica de tots els temps. Sigui en castellà o en anglès. Una veu cita "Quiero bailar toda la noche" i el cervell detecta la cançó de Sonia i Selena i activa la calaixera de la memòria festiva. no cal més. També els moviments, que comencen anàrquics i lliures i que, mica en mica es van serielitzant, contagiant-se d'un ballarí a un altre. I en contínua evolució. Són cinc intèrprets que, pràcticament fins al final, no sincronitzen els marteixos moviments.
Unaiuna ja van presentar una peça, molt més arqueologica, amb els moviments del camp a Galejar (2019). Aquí es deixen anar per la purpurina de discoteca, per l'envelat de Festa major. Vesteixen informal amb algun toic enristolat. Hi ha un aire de ballet clàssic que es trenca amb la contemporània, amb la interpretació actoral (a cop de micros per traslladar-se al Mamma mia d'Abba) a la balada de Sergio Dalma (Bailar pegados) amb el hit de Whitney Houston (I wanna dance with sombody) que vam veure a escena fa poc sota el títol d'El guardaespaldas.
Laura Lliteras i Marina Fullana es pregunten a sí mateixes per què ballen? Es qüestionen si poden separar la festa de la seva professió? De si es pot disfrutar després de tanta disciplina. La rfesposta és qun ampli i generós "sí". Perquè contagien les ganes de ballar, de disfrutar, de creure que tot és possible. Amb uns quadres que es juxtaposen, es fragmenten, es desdoblen amb una contínua transformació passant de les passes de ballet (que poden caricatirutzar) la contemporània, a les postals estàtiques al contact, per tornar a una clàssica depurada, estilitzada, que permet volar sortint de l'ambient de rítmica matxacona de la disco. No hi ha caiguda al buit, ni decepció, ni crisi. La música, els llums, el confetti esclaten com si fos un musucal feliç d'Àngel Llàcer (Cantando bajo la lluvia, La jaula de las locas) però amb la sensació de ser una festa dpara i aquí per als espectadcors i els ballarins que l'executen Confessen que, passat el Covid, s'haurtia de rematar amb una celebració conjuntya. Com aquell Kamuyot d'Ohad Naharin, que ballaven amb IT Dansa. Molta festa, molta honestedat. Aire fresc.
