Tom Sawyer detectiu

Familiar | Musical

informació obra



Composició musical:
Marc Sambola
Companyia:
Lazzigags
Direcció:
Miquel Agell
Autor:
Basat en la novel·la de Mark Twain
Adaptació:
Lletra: Lídia Linuesa, Llibret: Miquel Agell
Coreografia:
Ester Bartomeu
Escenografia:
Eloi Linuesa
Il·luminació:
Roger Blasco
Vestuari:
Leo Quintana
Caracterització:
Toni Santos
Ajudant de direcció:
Lluis Garrido
Intèrprets:
Marc Andurell, Marc Udina, Ferran Castells, Belén Alonso, Xavi Duch
Músics:
Andreu Moreno (bateria), Isaac Coll (baix elèctric), Pau Figueres (guitarres), Gerard Alonso (piano), Laia Martí (viola), Naüm Monterde (clarinet)
Sinopsi:

És primavera, i Tom i Huck pateixen una estranya febre primaveral, una malaltia que es curarà a l’instant, quan tia Sally els convidi a passar uns dies a casa seva. Sembla que l’oncle Silas està passant per un mal moment, i potser la presència dels dos amics l’ajudi...

Tom s’acaba de comprar per correu un kit de detectiu, i ja té ganes d’estrenar-lo. L’ocasió doncs, és immillorable. Una desaparició inesperada, un assassinat misteriós i un robatori de diamants constitueixen els ingredients bàsics d'aquest còctel intrigant que ens relata Huckleberry Finn, el braç dret de Tom Sawyer, que ens podrà demostrar les seves capacitats detectivesques, jugant amb l’observació, la deducció i la intel·ligència. El mític heroi juvenil ens sorprendrà amb una lògica fora de l'abast de molts adults.

Espectacle musical amb música original basat en la novel·la de Mark Twain

Crítica: Tom Sawyer detectiu

29/10/2021

Espavilat com en Massagran

per Jordi Bordes

La companyia Lazzigaggs manté en repertori aquesta comèdia musical d'aventures (estrenada el febrer del 2014) al Jove Teatre Regina. És una peripècia que manté la canalla atenta i sorpresa per la varietat de personatges (un grapat divertidament estrafolaris) i els dos amics (en Tom i en Huk) que fan de pal de paller del muntatge. L'aventura és intrèpida i empatitza molt bé amb la canalla que s'emmirallen en aquests amics ensopits a l'estiu, que busquen enigmes a resoldre per passar l'estona. De sobte, la trama els cau a sobre i han de vigilar per resoldre-la i no prendre mal.

La peça compta amb molt d'enginy, tant per l'espai escènic (que es va transformant a vista del públic, com per la capacitat de multiplicar personatges secundaris). No hi ha una gran raó psicològica ni una lliçó moral. Fins al més malvat de tots, són blancs i transparents com el paper. El pes està en el ritme de la trama i en com es va resolent una peripècia pel·liculera. La música (enllaunada i cantada en directe) i les coreografies vistoses i fàcils d'aprendre fan la resta. Hi ha un notable canvi de vestuari (per a Tom i Huk, sobretot) i, possiblement alguna escena que es fa del tot innecessària (com el conte de les Mil i una nits) o l'arribada del carter amb paquets i missives. És una proposta exagerada volgudament. L'escena del judici és de deliri total. Que diverteix veure com es desdoblen, amb la complicitat dels espectadors. En aquest desdoblament hi ha la comicitat que cal aplaudir. I és que aquest joc el que s'endú els favors del públic.

I què hi té a veure en Massagran del títol? Que Joan Castells va poder fer una adaptació de Les aventures extraordinàries de'n Massagran (TNC, 2005). Tambe podríem relacionar-lo amb els protagonistes de La casa sota la sorra que va adaptar Egos Teatre. En aquests treballs també hi havia l'aventura i el personatge que indaga i s'arrisca i que topa amb un punt de patetisme divertit. Lazzigaggs podria trobar una dramatúrgia amb la comicitat dels Joseps Maria (en Madorell i en Folch i Torres) que podria ser molt suggerent. No cal viatjar fins a Mark Twain quan hi ha un Massagran, tant proper (i amb el mateix humor blanc) que podria vestir una nova mirada desacomplexada.